Confusionisme
1. La trama. Philippe Corcuff (autor de La gran confusió) ha incorporat una nova categoria al debat públic: el confusionisme que contamina l’ambient polític i social. Com el defineix? Com el desenvolupament d’interferències retòriques entre les posicions i els temes de l’extrema dreta, la dreta, l’esquerra moderada i l’esquerra radical. Corcuff constata que a França, com arreu, des de principis de segle estan a l’alça “les configuracions ideològiques ultraconservadores que associen crítica i discriminacions (xenofòbia, sexisme, homofòbia) amb marcs nacionalistes”, aprofitant-se de la pèrdua de pols de l’esquerra, que sembla haver renunciat al seu impuls original: la crítica de les injustícies i les desigualtats anava sempre lligada un horitzó d’emancipació social i col·lectiva, que ara naufraga en el present continu. ¿Qui lluita, avui, “contra el zàping presentista que tendeix a engolir tant el passat com el futur”?
Corcuff fa una llista de temes i autors (polítics i intel·lectuals francesos) de l’ampli espai que va de la dreta a l'extrema esquerra que flirtegen amb aquest confusionisme, que és un capital rendible per a l’extrema dreta, perquè li dona actualitat i legitimitat. Ell parla de França, però són temes recurrents arreu, també aquí: la hipervalorització del fet nacional i de les fronteres i l'estigmatització de l’universal (no cal posar-ne exemples el dia 12 d’octubre, quan estic escrivint aquest article); la distinció entre patriotismes sagrats (el propi, l’autèntic) i separatismes perversos; les especulacions amb modalitats més o menys eufèmiques dels prejudicis islamòfobs (ell posa els exemples de Macron i Valls, però aquí no ens en falten); la desconstrucció de la frontera ideològica amb l’extrema dreta (com fan Casado i el PP sistemàticament des de fa temps, encara que de fet mai hi ha hagut entre ells una autèntica línia de separació, venen del mateix lloc); la fascinació per un personatge com Trump, expressada per veus que van des de certs sectors autoproclamats liberals fins a alguns noms (Mélenchon, entre ells) genuïns de l’esquerra; les ambigüitats sobre l’antisemitisme; la desfiguració del principi de laïcitat; el joc de les sospites sobre el feminisme, o el menysteniment actiu del discurs ecologista. I la llista podria ser molt més llarga.
Es crea així “una trama ideològica impersonal que tendeix a escapar-se de les intencions dels seus interlocutors” i que és especialment perillosa, en un moment de mutacions en les estructures de poder, perquè, almenys a curt termini, beneficia l’extrema dreta. Evidentment, això no impedeix que la confrontació ideològica segueixi. I que es visquin moments de dura confrontació verbal, però el virus del confusionisme transita perillosament d’un cantó a l’altre, fins a debilitar el vertader debat democràtic. La confrontació televisiva entre Éric Zemmour (agitador rampant de l’extrema dreta) i Jean-Luc Mélenchon (clixé de l’esquerra socialista) fou un espectacle genuí d'aquest joc de la confusió: tan lluny, tan a prop, en les formes, però també en algunes paraules.
2. Nova governança. Certament, a casa nostra no falten exemples d’aquesta fase confusionista de la democràcia. A tots els casos definits per Corcuff hi podem posar equivalents catalans i espanyols. Les aturades organitzades –model plaça de Colón– contra l’independentisme han facilitat transversalitats inquietants amb la unitat de la pàtria com a pretext. I Junts per Catalunya és un exemple paradigmàtic de confusionisme on hi cap tot l’espectre ideològic en nom de la causa superior. I són només dos exemples.
El que és rellevant és que estem passant de la política democràtica generadora dels espais de confiança necessaris per arribar a acords en interès de la ciutadania, a partir de la representació de la diferència, a la gran confusió que contribueix a desplegar pulsions autoritàries que confirmen les sospites sobre el futur de la democràcia. ¿És viable la democràcia en el capitalisme global? ¿Com ha de ser la governança? Per casualitat, he trobat a CTXT una cita de Global Redesign Initiative (2010) que m’ha semblat reveladora: “Un món globalitzat s’ha de regir per una coalició de corporacions multinacionals, governs i organitzacions seleccionades de la societat civil en lloc de les estructures democràtiques clàssiques, ja que els governs democràtics ja no són els actors aclaparadorament dominants en l’escena mundial. Ha arribat el moment d’una nova governança mundial”. Potser així evitarem el risc de votar malament que tant preocupa a Vargas Llosa, veterà apòstol del confusionisme.
