11/11/2022

De la 'confluència' a la reflexió sobre la immigració

4 min

Sota el suggeridor títol de Confluències ha arribat a diverses biblioteques de la Part Forana de Mallorca una proposta de diàleg entre diverses cultures. Es tracta de reunir persones de diversos orígens, demanar-los que aportin un text que els resulti significatiu, emotiu o colpidor, i que el comparteixin amb els altres mitjançant la lectura en veu alta, amb la intenció de crear un cercle per tal de compartir experiències interculturals. El projecte Confluències l’impulsa l’ISCOD (Institut Sindical de Cooperació al Desenvolupament), que depèn del sindicat UGT.

A partir d’aquesta crida o proposta, el 21 d’octubre passat ens reunírem a la biblioteca poblera Es Rafal un grup format per unes vint-i-cinc dones i dos homes; avui dia en aquesta mena de coses sempre hi sol haver més dones que no homes. La majoria eren pobleres o de pobles pròxims, amb llarga tradició de participació en el club de lectura del CEPA Sa Pobla. Per tant, era un grup ben cohesionat i amb un nivell de formació mitjà-alt. Pensàvem que hi vindrien representants de la comunitat magrebina i senegalesa del poble, però no, no hi vingueren. Si exceptuam la presència de dues joves estudiants pobleres, filles de pares magrebins. Ben aviat, em vaig témer que la coordinadora no tenia gaire informació del procés de la immigració poblera dels darrers quaranta-dos anys; per això, el seu 'discurs' probablement no funcionaria. Perquè entendre el punt de partida de la nostra comunitat i el camí recorregut em sembla fonamental. La coordinadora va venir amb un missatge unidireccional ja après. Fa trenta anys potser sí que hauria funcionat, però nosaltres ara ja estam en una altra pantalla, com diuen els joves.

A poc a poc, tot conversant, es creà un espai de confiança, la cita o trobada de Confluències va ser l’excusa perfecta per parlar, escoltar i compartir tot allò que pensàvem i que poques vegades podem verbalitzar. El grup necessitava –com hem dit– parlar i escoltar, hi havia ganes de participar. Abans de res, cal dir que els poblers no tenim gaires oportunitats de parlar en públic de la immigració. Això sí, en parlam sempre al final de cada legislatura i pocs mesos abans de les eleccions municipals, quasi sempre en clau de conflicte i amb la voluntat de generar inseguretats. Esperem que aquesta vegada els nostres representants, els polítics locals, hagin madurat a bastament. I que l’any que ve no repeteixin la mateixa errada de caure en el populisme injust i perillós. Si algú, instal·lat en els extrems ideològics, ho vol emprar per guanyar vots i crear pors, que el deixin sol i no li segueixin el joc. L’altre espai públic de conversa sobre migració són els bars, però millor no parlar-ne. Vull dir que no tenim espais ni oportunitats de parlar-ne, ni d’escoltar els nostres batecs, ni de deixar aflorar les nostres pors. 

Aquell horabaixa, les paraules fluïren lliures per la sala. Molts dels qui érem allà diguérem que fins ara no ens han demanat la nostra opinió sobre el tema. Tampoc com hem viscut els poblers tot aquest procés de canvi. Un canvi que encara vivim i païm, i que tant ens ha canviat la vida. Sempre hem parlat dels qui venen, i està be fer-ho. Però i nosaltres, què? On som? Què ens ha passat? Què feim quan ens adonam de la pèrdua constant de l’ús de la nostra llengua, la nostra identitat i la cultura pròpia. Qui ens ha ajudat? Qui ens ha escoltat? Ja sabem que la interculturalitat és també riquesa. Però quin preu ens faran pagar? O quin preu estam disposats a pagar per tot plegat? Els darrers anys, les institucions i els responsables polítics han fet prou per nosaltres? Com podem mirar els altres si no tenim en compte els nostres impulsos i els sentiments? Uff. Ens vàrem sorprendre a nosaltres mateixos per aquelles reflexions, pel devessall d’interrogants sense resposta. Tot plegat va ser força intens.

De llavors ençà encara hi pens. Massa sovint observam que els 'autòctons' lligam el concepte d’integració al manteniment dels costums, els elements culturals i els d’identitat. Cal tenir en compte que la nostra petita societat illenca és molt més fràgil i sensible que la societat de Burgos o de Ciudad Real, perquè tenim una cultura i llengua pròpies en vies d’extinció i aquest fet, confrontat amb l’allau de la migració, ens fa patir. Veiem les institucions públiques –estatals i autonòmiques– reticents o contràries a implicar-se i aturar el nostre procés d’extinció com a poble. Les persones que 'transiten' pels partits estatals de les Balears estan empegueïdes del que som i de la llengua que parlam. Poc podem esperar de la seva part. No oblidem, no podem oblidar, les xifres d’immigració que tenim aquí i les que tenen a León, o a qualsevol indret de Castella. El nostre procés és més, molt més complex. 

Resulta evident que la societat balear, la receptora, ha patit canvis socials quan ha admès en el seu si persones d’àmbits culturals, religiosos i de costum diferents. Per aquest motiu, ja fa temps que ens enfrontam a un dol particular per la pèrdua dels nostres referents culturals. Davant aquest fet, hem hagut de reelaborar i desenvolupar noves actituds i vincles, així com nous valors, resultat de l’inevitable mestissatge. Ens calen interessos compartits, relacions socials cohesionades i –sobretot– polítiques adequades per a tothom. En los Ministerios de Madrid (z) la problemàtica migratòria existeix només en clau econòmica o de producció. Si llegim els seus estudis, ens semblaran surrealistes quan els comparem amb la realitat dels nostres carrers. Per tot plegat, i tornant a la sessió de Confluències compartida a la biblioteca, pens que hauríem de gaudir més sovint d’aquests encontres. Parlar de la immigració, de la nostra realitat concreta i des d’una perspectiva positiva, ben segur que ens aportarà una millor salut emocional.

Pere Perelló és escriptor

stats