14/11/2021

Concert i desconcerts

3 min
Concert i desconcerts

Aquesta setmana, un acte organitzat per l’ARA sobre l’infrafinançament de la Generalitat i, per tant, sobre la insuficiència de recursos públics per prestar els serveis que li pertoca donar als seus ciutadans va mostrar la necessitat que té el país de debats polítics de fons, però també del pes del passat sobre un futur que avui és incert i un present que encara està dominat per un sentiment col·lectiu de frustració. Un desconcert que no només tenyeix la mirada del sobiranisme sinó també de molts catalans no sobiranistes preocupats per la sortida econòmica i social de la pandèmia.

Que quatre dels cinc últims consellers d’Economia considerin inqüestionable l’infrafinançament i coincideixin en la pràctica impossibilitat de reformar el sistema en una Espanya centralista com l’actual és un recordatori de la necessitat d’una estratègia política de futur, com més àmplia millor i amb prioritats tan ambicioses com impulsades pel màxim nombre de persones.

En el debat, amb la presència d’Antoni Castells, Andreu Mas-Colell, Oriol Junqueras i l’actual responsable de la cartera, Jaume Giró, es va coincidir i es va dissentir, però quatre de les millors intel·ligències del país van compartir la conclusió que l’infrafinançament frena les capacitats de l’economia catalana. És a dir, la presa de decisions antieconòmiques de l’Estat sobre Catalunya gripa un motor que, malgrat tot, funciona.

El debat sencer sobre el finançament amb quatre consellers d'Economia

Actualment, crec que assumir que l’infrafinançament serà permanent seria com acceptar que Catalunya està condemnada a perdre pes i va cap a la irrellevància. Òbviament no tota l’economia catalana depèn de les finances públiques, però els empresaris saben molt bé com incideixen en la formació d’un mercat de treball de qualitat les decisions fiscals i les inversions en ensenyament, en FP o en recerca. Un mercat que sigui competitiu en termes de formació i coneixement i no basi la competitivitat en els sous baixos.

Moltes vegades s’ha desacreditat el sobiranisme titllant-lo de sentimental -que potser també ho ha sigut excessivament- però no és tan fàcil. La racionalitat econòmica també és un argument de pes que alimenta les raons per a la desconnexió. Una majoria de ciutadans no volen acceptar la condemna a la mediocritat que comporta el fet que les decisions sobre infraestructures o sobre recursos es prenguin amb altres prioritats que no són les més properes.

Balanç de la Transició

L’acte sobre finançament va mostrar una de les nostres febleses: la dificultat de fer un balanç polític de la Transició basat en els fets i contrastat amb els protagonistes. Va ser il·luminadora la intervenció final del president Jordi Pujol , entre el públic, defensant que Ramon Trias Fargas i Macià Alavedra havien intentat negociar el concert econòmic per a Catalunya, però admetent que es va fer sense posar en risc la negociació global, ni l’actitud constructiva de la nova Espanya. “Si os echáis al monte como los vascos esto se va al carajo ” i la resposta va ser la cooperació.

Jordi Pujol: “Sí que vam demanar el concert econòmic”

Una de les preguntes subjacents de la política catalana avui és quin paper ha de jugar en la política espanyola. L’estat de les autonomies va avançar perquè Catalunya s’hi va posar al capdavant; dècades després una gran majoria del país va decidir desvincular-se’n mentalment i materialment. Avui, s’ha de repensar la situació amb realisme i amb majories indiscutibles. No és casualitat que al País Basc ni el PP gosi posar en dubte la bondat del concert econòmic.

Pujol va animar a buscar una millora del finançament perquè és un tema “substantiu”. Cal escoltar-lo pel seu bagatge polític, però quantes preguntes quedaran per fer-li a Jordi Pujol. El seu és un llegat històric immens que caldrà garbellar amb el temps per haver permès que la família confongués el país amb la masia.

Jordi Pujol va assegurar que el concert per a Catalunya era impossible amb l’argument (Suárez, Gutiérrez Mellado, Garrigues Walker) que “es desequilibraria tot”.

En aquests moments eldesequilibri s’haurà d’afrontar. Quaranta anys després, els mateixos que amenaçaven amb la involució continuen controlant o inspirant algunes institucions que estan a l’avantguarda permanent de la reacció.

L’Espanya política és experta en deixar podrir els problemes, que per art de màgia no se solucionen sols. Catalunya ha cooperat i després ha intentat marxar unilateralment. Avui necessita una nova estratègia que passa per condicionar majories a fora i construir-les a dins al voltant de qüestions indiscutibles per millorar la vida dels seus ciutadans.