Comprendre i gestionar els resultats del 23-J

Les eleccions del 23-J varen trencar les enquestes i varen donar la raó a l’estratègia de Pedro Sánchez d’haver-les avançat. Tot es jugava a una carta, que bàsicament consistia a salvar els mobles i evitar un govern PP-Vox. L’objectiu s’ha assolit, afavorit per una negociació dels pactes amb l’extrema dreta a escala autonòmica i municipal després del 28-M, que ha mobilitzat l’electorat d’esquerres. Ara ve allò més difícil: gestionar uns resultats complexos però que representen l’única oportunitat de fugir d’un entorn europeu cada vegada més feixistoide. Per fer-ho, convé primer mirar de comprendre què ha passat i actuar en conseqüència. Aquí algunes idees:

La “tercera Espanya” ha estat la clau. Dies abans de les eleccions, Manuel Castells parlava de l’existència de tres “Espanyes”. La primera, tradicional(ista), rància, catòlica i nacionalista. La mateixa que ha impedit històricament modernitzar el país. La segona, la “roja”, de tradició obrera i republicana, però subordinada a la concepció hegemònica de l’Estat de la primera. La tercera, conformada per milions de persones de les perifèries que no concorden amb cap de les anteriors per diferents motius, o simplement no es consideren espanyols. La primera Espanya no pot governar en una democràcia parlamentària si nega la tercera. Les dretes no poden negar el dret a l’existència dels dissidents del seu ultranacionalisme i a la vegada pensar que en algun moment els poden donar suport. Igualment, si Pedro Sánchez vol governar, haurà de ser molt més valent i generós en el reconeixement tant de la tercera Espanya com en polítiques d’esquerres que rebaixin els nivells de malestar social i barrin el pas a la demagògia populista de l’extrema dreta. No es poden tornar a repetir els titubejos davant la reforma laboral o la Llei d’habitatge, i el diàleg amb Catalunya ha de ser una realitat que parteixi del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat que els altres neguen. A més, és la perifèria que en termes electorals ha tombat la balança cap a l’esquerra.

L’extrema dreta se la pega electoralment (però no socialment). El càstig electoral a Vox ha estat de les millors notícies del 23-J, que impediran, entre altres coses, que la ultradreta pugui presentar com fins ara recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis d’un govern que considera enemic d’Espanya. Malgrat haver-se colat en governs locals i autonòmics el 28-M, el fracàs d’Abascal és èpic. I el de Jorge Campos, que no podrà complir amb la seva ridícula missió d’elaborar una llei per protegir el castellà a Espanya, encara ho és més, atès que la coalició Sumar-Més ha superat els ultres. Tot i això, seria un greu error abaixar la guàrdia, perquè el verí de l’extrema dreta, en forma de polarització social i de divisió de la ciutadania, hi és i s’ha de combatre amb molta feina des de baix, reconstruint espais col·lectius, propers, de suport mutu i d’esperança. Antifeixisme de carrer, de porta a porta, de bar i de barri, i no només de discurs ni de memes.

La unitat de les esquerres no és opcional. Els lideratges de Sánchez i Díaz són clars. L’encara ministra, a més, ha estat capaç de remuntar un tercer espai construït conjuntament amb altres forces, com ha estat el cas de MÉS i Compromís, reconeixent-les i apostant per la complementarietat. Si a partir d’avui hi ha un flamant i feiner diputat per Balears al Congrés, com és Vicenç Vidal, és gràcies a aquesta operació i al fet que totes les parts assumissin que calia unir-se, per responsabilitat i oportunitat. Al meu parer, seria un error no aprofitar l’experiència que ha representat Sumar-MÉS per reconstruir un espai alternatiu ampli i divers, no-sistèmic, aliat amb els moviments socials transformadors i arrelat a cadascuna de les illes.

La inestabilitat és Vox. Amb Múrcia o Aragó a punt de repetir eleccions, no he sentit cap queixa empresarial assenyalant Vox com a factor d’inestabilitat. Però sí que hem sentit laments del món econòmic plorant per la possibilitat que l’esquerra continuï governant. De fet, l’aposta dels poders econòmics ha estat clara pel tàndem PP-Vox, i la gran operació de deslegitimació d’un govern i una majoria encara per conformar just acaba de començar. Des de l’“estat profund” i un poder judicial segrestat per la dreta ja miren de reduir possibilitats per a un acord amb Junts, sigui quin sigui el cost per a la democràcia i per a Catalunya. Seran quatre anys molt llargs.

Potser aquesta és l’oportunitat que necessita el país per madurar democràticament. Perquè el resultat de les urnes obliga molta gent, i molt diversa, a posar-se d’acord. Així és aquesta societat i així s’ha de gestionar, amb totes les seves contradiccions, si creiem en la democràcia. Que ningú dels interpel·lats no oblidi que, si se’ns ha donat una sola opció d’evitar un escenari d’involució, s’ha d’aprofitar. Ningú no havia dit que seria fàcil, però tampoc no ho era capgirar les tendències cap al 23-J.