I tu, quant cobres?

Aquesta setmana, una periodista em preguntava per què al nostre país el tema de quant cobres a la feina és un tabú. La veritat és que aquesta qüestió donaria per a tot un llibre. El primer factor és cultural. Als Estats Units o al Canadà o en alguns països asiàtics preguntar això a un amic o conegut en un context adequat és absolutament normal. Al Regne Unit valoraran l'educació amb la qual ho demanis i el motiu pel qual ho vols saber. Si ambdues coses són vàlides, la gent no té problema en parlar del seu sou.

A la majoria de països mediterranis és ben diferent. Es produeixen dues paradoxes. La primera és que preguntar-ho és violent perquè no es considera de bona educació. Però respondre que no vols dir-ho també és violent perquè dona a entendre que l’altra persona no n'ha de fer res.

La segona paradoxa és que si desvelem el nostre sou tenim por que les persones que ens escolten pensin que cobrem massa poc per al que fem i també tenim por que pensin que ens paguen per sobre del que ens tocaria cobrar. En el primer cas, és com si no ens féssim valdre. “¿Només et paguen això amb aquesta responsabilitat i les hores que treballes?”, seria la primera situació. “¿Tant cobres només per aquesta feina?”, seria la segona, i som sospitosos que algú ens estigui donant un tracte preferencial per algun motiu ocult.

En qualsevol cas, es produeix una connexió psicològica que no respon a la realitat. Tendim a pensar que la nostra vàlua la determina el sou. I no és cert. El que veritablement som no té res a veure amb quant cobrem o en què treballem. Són circumstàncies de la vida, però el nostre valor com a persones està per sobre d’aquestes qüestions.

D'altra banda, si algú t'ho pregunta pots fer coincidir la resposta amb el que hauria de ser informació compartida en qualsevol empresa. El sou mínim i màxim d’una categoria laboral i els criteris per moure’t dintre d’aquell ventall. La resposta seria: “Soc auxiliar administratiu. A la meva empresa el mínim per a aquest lloc de treball és de 24.000 euros i el màxim de 36.000 euros. I aquí dintre depèn dels idiomes que parles, la teva eficiència, el volum que gestiones i l'antiguitat”.

No cal més. Tota la resta és xafardeig. L’esport nacional de moltes persones és jutjar els altres. I el sou d’algú, per criticar i xafardejar, és oli en un llum.