Cincinnat, Aznar i Otegi
Pensàvem que, amb la retirada d’Aznar de la vida política, l’aire guanyaria en qualitat. No calculàrem que el pes de la seva al·lusió a Cincinnat arribàs a traduir-se en aquesta presència pertinaç, més enllà del que li demanarien els seus camarades i, sobretot, del que desitgen les persones que cerquen un cert equilibri emocional. A Luci Quinti Cincinnat el trobareu definit com a “magistrat romà, membre dels patricis i oposat als plebeus”. Però la pretesa vinculació d’Aznar (copiada de Bush gràcies als elogis repetits per George Washington) amb el magistrat romà s’entén millor a partir d’un fet històric ocorregut cinc segles abans de Crist. En un ambient d’extremada truculència política, Cincinnat aconseguí imposar la pau. Per poc temps, però. Aleshores els col·legues del Senat anaren a cercar-lo a les seves terres de Sicília, on pretenia guanyar el somni d’una vida tranquil·la. La realitat, però, el va dur novament a Roma, perquè es tornàs a fer càrrec de les coses públiques. En abandonar el poder arran de la derrota del PP a les eleccions de 2004, Aznar va fer referència al magistrat romà. Ens ho hauríem d’haver pres més seriosament: des d’aleshores, l’ex primer ministre espanyol ha volgut treure el cap a tots els esdeveniments organitzats pel PP, sempre amb una agrura retòrica que supera la de qualsevol altre polític espanyol.
ElDiario.es titulava fa un parell de dies: “Aznar apadrina el discurso de Ayuso sobre ETA: ‘Sánchez está dispuesto a pagar el precio que sea para mantenerse en el poder’”. El 2004 Aznar no pretenia mantenir-se en el poder, però sí mantenir-hi el partit mitjançant Mariano Rajoy. Anys després, entre ells dos sorgirien moltes espires i alguna bolla de foc: Mariano Rajoy no li era tan servil com desitjava. De tota manera, Aznar ja havia tímidament marcat algunes distàncies amb el Cincinnat del PP.
La gent ignora certament fins a quin preu estaria disposat a pagar Sánchez per mantenir-se en el poder. Però tenim indicis del que volgué pagar Aznar: recordi l’ànima adormida els dies posteriors als brutals atemptats d’Atocha, quan el govern volgué atribuir aquella calamitat a ETA. Les pressions sobre la diplomàcia i els mitjans de comunicació han quedat registrades com una de les jugades més brutes organitzades en política. Els de dalt mentiren incansablement. El primer a dir la veritat, per cert, va ser Arnaldo Otegi. És per ser contat a qui no ho sàpiga.
