El mes de juny és temps de graduacions als centres educatius. A mi em toca assistir a dues cada any, ja que faig classes de Geografia i Història a 4t d’ESO i d’Història d’Espanya a 2n de Batxillerat a l’IES Alcúdia. A Alcúdia tenim la sort de poder disposar de l’auditori municipal, que l’Ajuntament ens cedeix per fer la festa de graduació. L’espai és molt atractiu i, evidentment, quan dones a triar als alumnes si prefereixen més fer la festa a l’institut o a l’auditori, sempre trien l’auditori.
He de dir que no es tracta d’un tipus d’esdeveniment que em cridi especialment l’atenció, perquè moltes vegades s’acaba convertint en una espècie de passarel·la de moda. És veritat que els discursos de delegats i delegades els obliga a parlar en públic davant una audiència de més de 400 persones, el qual em sembla una molt bona habilitat a desenvolupar. Tot i això, en alguns moments no puc evitar tenir una certa sensació de superficialitat respecte de tot plegat.
Ara bé, enguany, mentre assistia a la graduació de 4t d’ESO vaig prendre consciència, per primera vegada, de dos aspectes que fins ara m’havien passat desapercebuts i que em van emocionar. El primer dels dos foren els aplaudiments. Tots i cada un dels alumnes van rebre un aplaudiment llarg i sentit quan pujaren a l’escenari a recollir les orles de mans dels seus tutors i tutores. El fet de rebre l’aplaudiment els va fer a tots iguals, si bé òbviament no ho són. Cada un té la seva pròpia manera de parlar, pensar, actuar i sentir. Però, a més, no ho són perquè molts d’ells provenen d’altres països, amb tradicions i cultures molt diverses. A la graduació van pujar a l’escenari alumnes de Mallorca i de la Península, però també de l'Argentina, Alemanya, Romania, Bulgària, Pakistan, Colòmbia, Regne Unit, Senegal, Polònia, Mali, Xile, Guinea, Marroc o Ucraïna (sí, Ucraïna), entre altres nacionalitats. Però la seva procedència era igual, tots eren alumnes de l’institut que acabaven l’Educació Secundària Obligatòria i aquell era el seu moment, i tots el van poder assaborir amb gust, sense excepció ni distinció.
El moment més emotiu va ser quan van pujar a l’escenari dos alumnes menors no acompanyats. Ells també van tenir el seu aplaudiment. Per desgràcia, no el van poder rebre de part de les seves famílies, per raons òbvies, però el van tenir i gaudir com la resta.
El segon aspecte que em va generar una profunda emoció va ser sentir els mestres de cerimònia, delegats i delegades, parlar en català davant l’auditori ple. D’un total de vuit alumnes tan sols dues tenien el català com a llengua materna, però us puc assegurar que tots van excel·lir en els seus discursos.
. Una societat en què un esdeveniment que pot semblar superficial a ulls d’alguns (com de mi mateix), fent l’esforç de deixar enrere els propi prejudicis i vist des d’una altra perspectiva, pugui despertar consciències i emocions. Una societat en què, més enllà del que ens diferencia, es generin espais per celebrar el que ens uneix.
