Catalunya no és com Ucraïna
Fa més de 30 anys, quan Lituània lluitava per la seva independència, Jordi Pujol va dir que Catalunya era com Lituània, tot i que després va afegir que Espanya no era l'URSS. Avui, arran de la invasió d'Ucraïna per part de l'exèrcit rus, determinades figures catalanes han dit o insinuat que Ucraïna és com Catalunya i la Federació Russa, com Espanya. Aquí ens atrevirem a parafrasejar l'antic president: Espanya no és Rússia però Catalunya tampoc és com Ucraïna.
Que Espanya no és comparable amb Rússia és de manual. En els termes de The Economist, Espanya és una democràcia (tan "defectuosa" com Bèlgica, Eslovènia, França o Itàlia), mentre que la Federació Russa és un règim autoritari amb tots els ets i uts. En els termes de l'Institut Varieties of Democracy (V-Dem), si Espanya és una "democràcia liberal", Rússia és una "autocràcia electoral". El que sí que necessita més elaboració és l'afirmació que Ucraïna és diferent de Catalunya.
En el seu cèlebre article "Sobre la unitat històrica de russos i ucraïnesos", Vladímir Putin sosté que Ucraïna és un invent bolxevic de quan es va crear l'URSS, ara fa exactament 100 anys. Putin s'equivoca. Si parlem de nacions, la ucraïnesa és molt anterior a 1922. Un adepte de les teories modernistes del nacionalisme diria que la nació ucraïnesa és tan antiga com el nacionalisme ucraïnès, que va començar a treure el cap a mitjan segle XIX, si fa no fa al mateix temps que altres nacionalismes europeus, incloent-hi el català. (Un seguidor de les teories primordialistes diria que Ucraïna és una nació mil·lenària: anterior a 1922, en qualsevol cas.) Però si estem parlant d'un estat ucraïnès, Putin també s'equivoca, i a més doblement.
D'una banda, el primer estat ucraïnès contemporani no va ser la RSS d'Ucraïna de 1922 sinó la UNR, la República Popular Ucraïnesa (Українська Народня Республіка), proclamada unilateralment l'any 1918. (La UNR va desaparèixer en el foc creuat entre polonesos, russos blancs i bolxevics, que es van anar alternant en l'ocupació de Kíiv, fins a la victòria final dels bolxevics. Aquest fet confirma que el factor internacional és clau en els processos d'independència: sense el suport del president Wilson, els ucraïnesos no van reeixir en la creació del seu propi estat, a diferència dels estonians, els letons, els lituans, els polonesos, els txecoslovacs i els eslaus del sud.)
De l'altra, la Ucraïna suposadament inventada per Lenin l'any 1922 no té res a veure amb la Ucraïna que es va independitzar de l'URSS l'any 1991 i que ara malda per sobreviure. La Ucraïna independent va heretar les seves fronteres no de la RSS d'Ucraïna de 1922, sinó de la RSS d'Ucraïna de 1945, i aquesta Ucraïna sí que va ser un cert "invent", indestriable dels traumes de la Segona Guerra Mundial.
La Ucraïna de 1945 es caracteritza per les adquisicions territorials soviètiques (l'antiga Galítzia, la Transcarpàcia hongaresa, la Bucovina romanesa i parts de Bessaràbia) i també per la neteja ètnica: a banda de l'Holocaust, en el qual van participar també forces ucraïneses, la població polonesa –majoritària en províncies com Volín– va ser liquidada durant la Segona Guerra Mundial o "transferida" a Polònia al final de la conflagració. (L'historiador Timothy Snyder és un expert en aquesta faceta menys coneguda de la "reconstrucció" d'Ucraïna.) El patchwork ucraïnès va ser completat l'any 1954 amb el "regal" de Crimea, un territori sense cap relació històrica amb la ucraïnitat i que molt abans de l'arribada de Vladímir Putin al poder –l'any 1992, per ser exactes– ja va protagonitzar un conat de secessió, ben estudiat per la politòloga Gwendolyn Sasse a The Crimea question. Identity, transition, and conflict.
A diferència d'Ucraïna, Catalunya ha tingut unes fronteres estables des del segle XVII, no se li han transferit territoris ni ha rebut regals, i sobretot no basa la seva identitat nacional en processos de neteja ètnica. El que sí que comparteix Catalunya amb Ucraïna és la dependència del context com a factor explicatiu de l'assoliment o manteniment de la independència. Fullejant la versió castellana de la Historia de los movimientos nacionalistas d'Antoni Rovira i Virgili (1920; l'original català és de 1912-1914), el lector ensopega amb una anàlisi profètica: "Hoy, la solución que tenga el problema ucranio depende de lo que en Rusia suceda, principalmente. Es obvio, empero, que han disminuido las probabilidades de la constitución de Ucrania en Estado independiente. La solución autonomista aparece, hoy por hoy, más hacedera".
