PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article del jurista i polític Martí Esteve (Torà, 1895 - Mèxic, 1977) a La Veu de Catalunya (6-VIII-1917), publicat tal dia com avui, cinc dies després de la mort d’Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya. Era un estiu agitat: proclama reivindicativa de l’Assemblea de Parlamentaris catalans i estat de guerra motivat per una vaga general en l’Espanya afeblida pel desastre colonial.
Mai, en els temps moderns, no havien vibrat tan intensament com ara totes les terres d’Iberia. L’Espanya fatalista, la dels moviments convulsius, aquella que ha sentit en son cos el flagell de la misèria i ha estat la seva ànima deprimida per la vergonyosa liquidació d’un imperi, l’Espanya dels governs inintel·ligents i vils s’és adonada que un nou esperit ha estat infós en ella. A través dels fets presents aquest esperit esdevé tangible. I és per aquells que n’ignoren l’existència, que semblen vinguts nous temps i que fa aparició una valor inèdita. Per nosaltres, però, el moment actual, la grandesa de l’hora present, no significa altra cosa que la continuïtat d’una tradició, un nou començ de puixança de la Catalunya eterna. I és per això que totes les maquinacions polítiques no seran prou per a negar aquesta realitat, i per aquesta mateixa raó que tots aquells qui foren armats d’un prejudici partidista per estar al costat del moviment o per combatre’l, avui, si són catalans, uneixen el seu entusiasme al triomf que acaba d’assolir Catalunya, anunciació del triomf definitiu; si no són catalans, afirmen amb nosaltres, explícitament o tàcita, la Nació catalana, reconeixen en Catalunya un esperit nacional, el qual tot just en el començament d’un nou període d’irradiació mundial, porta a les altres nacions ibèriques l’alliberament d’una política vergonyosa. [...] No cal parlar de la cultura clàssica per adonar-se de la perpetuació nacional a través dels temps; pensem en la nostra Catalunya, en l’obra dels nostres ascendents, que la sentim en nosaltres com a vivent actualitat, desprenent-se dels fets concrets, restant-ne, però, l’eternitat que novament en els fets d’avui cerca de continuar-se. Per l’obra creadora recomençada la tradició catalana segueix sa via ascensional; més essencialment la Catalunya passada és la mateixa que la que avui veiem erigir-se en rectriu dels pobles hispànics. Avui que som en vigílies de la gran victòria tenim més que mai la sensació de com els nostres esforços s’inclouen en una gran unitat, de com som reincorporats definitivament a una tradició estroncada. Les glòries nacionals ja no són en nosaltres un record històric. Al pas de cada jorn sentim més a prop la Catalunya ànima del reialme d’Aragó i la Catalunya d’avui, les fretures de la qual s’infonen en cada un de nosaltres per gràcia de fervent patriotisme. Passant pel damunt del temps, no sentint la tradició com a cosa fatal, necessària, ans fent-nos per ella més que mai lliures –com lliure és solament la vida humana sotmesa a normes espirituals– veiem fondre’s en una gran unitat el passat, l’avui i l’avenir, integrant conjuntament la personalitat espiritual, la Catalunya eterna.