Catalunya, Espanya i el poder judicial
Sovint s’ha criticat la decisiva influència política de l’executiu o del legislatiu sobre el judicial, adduint que vulneren la divisió de poders entre els tres, posant en perill o violant la democràcia, possibilitat real en el decurs de la gestió del conflicte polític. No obstant això, el poder judicial 'no és neutre' políticament o ideològica. El poder judicial també pot envair les funcions dels altres dos poders limitant i orientant la seva acció, minvant o buidant la democràcia. A Espanya, els darrers vint anys, hi ha casos paradigmàtics de com el poder judicial modifica decisions legítimes de l’executiu, del legislatiu i dels processos electorals.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat el 2006 seguint el procediment que assenyala la Constitució, fou 'vigent' fins a la modificació feta pel Tribunal Constitucional el 28-6-10, just quan hi havia majoria d’'un' vot favorable a la seva modificació. Fins llavors, esperant tenir majoria, el PP bloquejà la renovació de tres magistrats mentre es descartava el vot del magistrat català per suposada incompatibilitat. En resposta, gran part dels catalans rebutjaren la modificació i demanaren el 'dret' a decidir, de manera que s'obrí una escletxa entre la voluntat majoritària dels catalans i la política espanyola. El constitucionalista Pérez Royo ho caracteritza com una ruptura del Pacte Constitucional de 1978 entre Catalunya i Espanya.
L’emergència de Podem en un context de protesta ciutadana contra les conseqüències de la crisi financera i les polítiques d’austeritat, les retallades socials i la corrupció va irrompre fent demandes socials i democràtiques que desbordaren el consens establert pel bipartidisme imperfecte de la política espanyola. El bloc de poder va implementar una estratègia sistemàtica contra Podem i l’independentisme català combinant persecució judicial, campanyes mediàtiques i acció de les clavegueres de l’Estat. Fins aquest setembre han estat 20 les imputacions contra Podem; totes s’han desestimat després d’un recorregut amb altíssims costos personals i polítics. Igualment va passar amb les imputacions falses contra els líders catalans a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012.
Han passat nou anys des que es va nomenar l’actual Consell General del Poder Judicial. La composició dels seus membres reflecteix la majoria de dretes del Parlament Espanyol d’aquella legislatura. Quasi cinc anys després d’haver exhaurit el temps reglamentat a la Constitució segueix el mateix CGPJ, amb majoria de la dreta judicial; el PP n'ha bloquejat la renovació. No obstant això, ni el PP ni l’actual CGPJ cedeixen, esperant una nova majoria de dretes en el Parlament que perpetuï la majoria de la dreta judicial.
La fiscalia general de l’Audiència de Madrid va desestimar la investigació sobre la gestió de les defuncions a causa del covid a les residències de majors dependents de la Comunitat, amb una incidència proporcional força més alta que a la resta de comunitats autònomes. El bloqueig a les instàncies judicials i a l’Assemblea de Madrid amb majoria del PP han impedit l’esclariment de responsabilitats. Tres anys després, una comissió de la veritat formada per familiars i associacions d’afectats impulsa una investigació civil sobre els fets, atesa la manca de suport judicial, el bloqueig de la Comunitat de Madrid i el silenci del complex mediàtic madrileny. Cal recordar també que el judici sobre el procés independentista està pendent de recurs a les instàncies judicials europees.
A hores d’ara, la suposada proposta d’amnistia dels promotors del referèndum ha mobilitzat la dreta política, mediàtica i judicial espanyola, per la qual cosa amenacen de judicialitzar la proposta. D’entrada, cal aclarir que l’amnistia és una mesura perfectament constitucional, correspon a la voluntat majoritària del Parlament Espanyol la seva formulació i aprovació, i al TC dictaminar, si cal posteriorment, sobre la seva constitucionalitat.
La Constitució espanyola possibilita el camí del 'reconeixement' del que és real quan afirma que el poble espanyol està format per “nacionalitats i regions”. Negar-ho ha comportat la 'judicialització' com a mètode de la política. La sentència de l’Estatut, el 155, els processos i sentències del 'procés' i de l'1-O en són una conseqüència i, col·lateralment, el creixement de Vox. Cal que la dreta democràtica espanyola superi l’“autisme de l'establishment madrileny”, on es concentra una part molt important del poder fàctic de l’Estat, per tal de recuperar una mirada molt més encertada del que és l’Espanya real i accepti de bell nou la plurinacional de l’Estat. No es pot governar Espanya de manera democràtica en contra de Catalunya i el País Basc.
