24/12/2022

Catalunya enfora, Espanya endins

L’any que ve serà el centenari de la dictadura de Primo de Rivera. M’encurioseix saber com es rememorarà a Espanya. ¿Hi haurà cap revisió crítica o hi passaran de puntetes? "No volverá a ocurrir", que diria el Borbó. Doncs sí, van tornar-hi. Després vindria una segona dictadura, pitjor i més llarga, precedida d’una guerra d’extermini contra la impuresa rojoseparatista. Primo de Rivera fins i tot va arribar a treure Espanya de la Societat de Nacions, precedent de l’ONU. La tensió ideològica que un segle després es torna a viure a l’Estat recorda massa aquells temps extrems dels anys 20 del segle XX. Ara no hi ha pistolerisme ni militars colpistes, però sí la mateixa visceralitat frontista. Les dues Espanyes. També avui, com llavors, l’origen del xoc és el rebuig a la diferència catalana. Un bucle.

Sobre Primo de Rivera, des d’aquí tocarà recordar sobretot la fi de la Mancomunitat de Catalunya i la connivència inicial del seu president d’aleshores, Puig i Cadafalch, amb el general colpista. La dreta nacionalista catalana estava espantada amb el caràcter violent que havia pres el carrer, temia per la seva vida i les seves fàbriques. Primer van deixar fer a la solució parapolicial i després directament van beneir la militar com a mal menor. Error gros. Aviat se’n van penedir (Cambó va pagar i promoure feina de suplència cultural). Però el mal ja estava fet. El primer i reeixit experiment d’autogovern dos segles després de la derrota de 1714 va resultar efímer. Es va frustrar la santíssima continuïtat d’una obra de govern ambiciosa i exemplar (Prat de la Riba, tot i el seu conservadorisme, va envoltar-se d’intel·lectuals i professionals també d’esquerres), una obra que en part es reprendria amb la Generalitat republicana d'esquerres, la qual, de nou, va ser escapçada massa d’hora per un altre general, Franco. Ell sí que va durar al poder: quatre dècades infaustes que encara reverberen.

Cargando
No hay anuncios

Tot això m’ho ha recordat la lectura del llibre La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres (editorial Base), d’Albert Balcells. Els intents catalans de fa un segle de treure el cap en el concert de les nacions, ni que fos en el camp més cultural i simbòlic, van ser constants, tot i que amb resultats migrats. No van ser suficients ni la doctrina Wilson després de la Primera Guerra Mundial que obria la porta al dret a existir de les petites nacions, ni les picades d'ullet a l'heroic i nord-català general Joffre, ni l’exemple violent del nacionalisme irlandès que emmirallava Macià (fratricidament dividit: aquest estiu ha fet 100 anys de l’assassinat de Michael Collins), ni la força de la diàspora catalana a Amèrica, ni el cant del cigne de l’occitanisme amb el qual Catalunya s’agermanava, ni l’empenta de Barcelona com a capital moderna, ni la institucionalització d’aquell inicial poder català que va suposar la Mancomunitat. Espanya no podia tolerar que Catalunya es presentés al món amb veu pròpia. Això tampoc no ha canviat gaire o gens. Les limitacions i recels segueixen a l’ordre del dia. I a fora ningú no ens esperava ni ens espera.

En les últimes dècades, la recuperació de la Generalitat durant la Transició, els Jocs Olímpics de 1992, que van fer de Barcelona una ciutat global, i el Procés han tornat a projectar al món l’existència de Catalunya: tant la seva singularitat cultural (llengua) com el seu afany de governar-se en pau i llibertat. En paral·lel, la diplomàcia comercial i cultural s’ha anat consolidant d’aquella manera, enmig d’entrebancs per part de l’Estat i sota el signe de la migradesa de mitjans. I de manera latent, sempre ens sobrevola l’amenaça d’involució, com es va veure amb la repressió policial (1-O), la política (aplicació de l’article 155 de la Constitució i exili) i la judicial, que encara dura i que en bona mesura està provocant aquest tsunami de fractura ideològica i institucional en la política espanyola, un espectacle del qual no podem descartar que un cop més aquí n’acabem pagant les conseqüències a Catalunya. El bucle que dèiem.