El català, la vella obsessió
El partit del Govern es troba a punt de firmar un acord de pressupostos amb el partit que li fa de soci, i l'únic escull de què està pendent tot plegat és fins a quin punt decideixen que han d'actuar contra la llengua del país. És un despropòsit inimaginable a qualsevol indret amb una democràcia mínimament assentada, però, en canvi, és el pa de cada dia a les Balears (i al País Valencià, i a Catalunya). En el nostre cas, ens trobam que el Partit Popular i Vox estan d'acord que cal anar en contra del català, que és la llengua de les Balears, però els falta posar-se d'acord amb quin grau d'agressivitat. Mentre el soci, Vox, és partidari d'una bel·ligerància total contra el català (senyors i senyores de Vox, bel·ligerància és el reconeixement d'haver entrat en guerra, com vostès contra els mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterers), el PP es decanta més aviat per arraconar-lo a cadascun dels àmbits d'ús, sense pressa però sense pausa.
Enguany les exigències de Vox es decanten més per l'eliminació del català de la funció pública, mentre que l'any passat se centraven en l'Educació: amb tal propòsit el PP va impulsar i dotar amb vint milions d'euros (només per al primer trimestre) un escandalós Pla de segregació lingüística que finalment no va anar endavant. Tant se val, perquè Vox ho desconeix absolutament tot, no tan sols sobre el món educatiu, les institucions d'autogovern i la legislació vigent, sinó també sobre la realitat sociolingüística d'aquestes illes: la ignorància, de fet, és l'aliment de la seva actuació, i l'odi, el seu combustible. Això els converteix en un actor polític infantiloide, que assenyala objectius i actua de manera arbitrària i capriciosa, segons a qui de dins el partit (sempre convuls) li toca fer d'interlocutor i segons l'humor del dia. Les negociacions amb ells només poden ser absurdes, encara que al PP s'entestin a fer la comèdia de presentar-les com a difícils i àrdues. L'únic difícil, si de cas, és resoldre els sudokus d'interessos, personals, de partit i de grup social, que estan damunt la taula de forma implícita o explícita.
En realitat, el PP es troba ideològicament ben còmode amb Vox, que si de cas li serveix d'excusa per activar la part més controvertida de la seva agenda com si no fos seva, sinó el resultat de les pressions de l'extrema dreta. Pel que fa al català, la setmana passada el PP ja va tirar endavant un Decret llei per eliminar el requisit del català a 145 funcionaris ja estabilitzats, que els gorans de Vox van celebrar com una gran victòria. Quan es van carregar el mateix requisit del català a la Sanitat Pública, el vicepresident Antoni Costa va afirmar que no podien deixar que la llengua fos “un obstacle” per al servei públic, unes paraules que són un atemptat greu contra l'Estatut i contra la cohesió social, i que les dades del mateix IB-Salut ja han desmentit.
En Educació pot passar literalment qualsevol cosa, perquè han convertit aquest fonament de la societat en un escenari d’improvisacions, experiments i deixadesa. Tot i això, com llegim a la crònica d’Anna Mascaró, des del Govern insisteixen a afirmar que “tothom sap quines són les nostres línies vermelles en Educació”. En efecte, són les línies vermelles de Groucho Marx: si no li agraden aquestes, en tenim d’altres. L’arraconament i l’erradicació del català és un objectiu tan vell del nacionalisme espanyolista que amb el temps s’ha convertit en una obsessió, i PP i Vox la representen de manera solidària i complementària. També ho fa el Tribunal Constitucional, que amb tota la seva majoria pretesament progressista tanmateix ha avalat l’eliminació del requisit del català a la Sanitat Pública, tudant miserablement una oportunitat magnífica de donar ni que fos un senyal de sensibilitat en favor de la diversitat lingüística.