Caseta mia, per pobra que sia

“Jo tenia una caseta vora el mar, jo tenia un jardí florit i un cel de pau, jo tenia una barca i unes xarxes a la platja i una dolça matinada en despertar...”, així comença la Balada d’en Lucas, l’havanera que a Menorca va popularitzar Joana Pons fins al punt que la cançó avui forma part de l’imaginari col·lectiu menorquí, i també dels mallorquins que som afectats, de tant en tant, de pegar un bot a l’illa veïna.

D’estampes bucòliques, de paisatges idíl·lics i de nostàlgia mal entesa fa molts d’anys que en vivim. Tenir una caseta a la Mallorca pagesa de fa cent anys no era un fet tan generalitzat. Els pagesos d’un temps estaven d’amitgers a les possessions i si podien avançar una pesseta, arribaven a tenir una posada dins el poble. Caseta mia, deien, per pobra que sia. Amb el temps, quan els doblers començaren a rajar de les ufanes fonts hoteleres i les botigues de souvenirs i els bars i restaurants s’afegiren a la festa, qui més qui manco va avançar un duro. I qui més qui manco va saber fer retre els doblers dins el que s’entenia com una classe mitjana més o menys empoderada.

Mallorca, però, focalitzava els seus esforços productius a vorera de mar. Es construïen noves urbanitzacions que concentraven tot el turisme a les penyes, ran de l’aigua. La resta d’illa, ‘els pobles’ sobretot, vivien d’esquena a tot allò. Eren dos estils de vida impermeables. Com dir: “Sabem on hem de fer els doblers, però que no ens toquin el redol”. Tot es retia en dos mesos forts de temporada, de cent per cent d’ocupació. Tres, a tot estirar. Es parlava de “desestacionalitzar” i de “turisme cultural”, com es parla d’unes quimeres llunyanes, amb la idea d’alleugerir els estius de càrrega humana.

Però els doblers enllepoleixen. Engaten. I avui molts dels nets de la fam, molts dels fills de la prosperitat, fàcilment han avançat una casa, o dues, o tres. Ja no són casetes. Molts se n’afluixen, d’unes vacances a vorera de mar, si poden emprar la caseta per a lloguer turístic. I els que la tenen dins el poble, hi consenten bé, a tenir-la buida un parell de mesos, si seguit seguit la poden llogar a 500 euros el cap de setmana. Ja tenim la mamella turística democratitzada, turistes de cap a cap d’any, cotxes i bicicletes a totes les carreteres, i encara n’hi ha que troben que no basta.

I si, en lloc d’una casa, han heretat un pis, o l’han pogut avançar, el lloguen sense miraments a 1.000 euros, a 1.500, a 2.000... “que no hem de fer de beneits”, i cerquen una infermera valenciana, o una mestra de Tarragona, “que no volem malpagues ni ocupes”. Avui, aquí, al jardí de les delícies dineràries, hi ha massa gent que no es conforma, que no en té mai a bastament i que, per paga, encara es presenta com a víctima de tantes coses que li passen, “per culpa dels moros, que venen a prendre’ns la feina”.

I quan es tracta de vendre, per descomptat, en el lliure mercat on tant de gust passam de viure, ho feim al millor postor. Segons el Portal de l’Habitatge del Consell del Notariat espanyol, el preu de les cases i els pisos a les Illes Balears ha pujat un 15 per cent el darrer any. La mitjana d’edat dels compradors és de 49 anys (ni t’ho pensis, jovenet, que puguis comprar res). Un 15 per cent de les compres s’ha fet en nom de persones jurídiques. En teniu cap que visqui a veïnat de ca vostra, de persona jurídica? Quatre de cada sis cases s’han venut a estrangers. Una tercera part d’aquests compradors són alemanys no residents.

Hem convertit Mallorca en el paradís de l’absurd, un edèn per a rics externs on els aborígens dejecten i rebutgen la mà d’obra barata gràcies a la qual han pogut construir la fàbrica de doblers que els ha permès sortir de la misèria en què visqueren els seus ancestres. Hem convertit l’habitatge en un negoci dins una illa tapada de palauets low-cost amb piscina i barbacoa. Però resulta que la gent que fa feina (amb nòmina, de forma reglada, sense trampes), si no té un padrí, si no té qualcú que li guardi l’esquena, si no té una herència salvadora, no arriba a final de mes, perquè més de la meitat del seu sou se’n va darrere el lloguer que ha de pagar.

És una obvietat, però cal dir-la: el problema de l’habitatge és transversal: joves que es volen emancipar, funcionaris i professionals que no volen venir a fer feina aquí per no deixar mig sou en el lloguer; famílies treballadores que no arriben a final de mes; famílies nouvingudes que no troben lloc on viure... tothom està tocat del mateix mal.

I és per això que la cosa, amable lector, ja no va de dretes ni d’esquerres. Quan fa falta habitatge, és l’estat qui l’ha de proveir. No podem deixar la gestió del preu de l’habitatge i la possibilitat d’accedir-hi al mercat lliure, quant i més si hem convertit les cases en un negoci. Calen actuacions contundents: habitatges de protecció oficial, habitatges de preu limitat, tot en quantitats industrials i construïdes en sòl urbà, que no ens faran creure que no n’hi hagi de disponible (per a quan un cens de solars no construïts i de cases buides?); limitació de la venda a ciutadans estrangers segons temps de residència; prohibició del lloguer turístic a tota l’illa, trepitjant tots els ulls de poll de classe mitjana que calgui; regulació del preu del lloguer; sancions als propietaris de cases buides. I tot el que calgui perquè la gent que fa feina no se senti beneita.