Cases d'escriptores
Aquest estiu he visitat paisatges personals i he conegut dones excepcionals que m’han permès conèixer la seva intimitat, entrar a casa seva. M’ha guiat la periodista italiana Sandra Petrignani, que va tenir la bona pensada d’aprofundir en el coneixement d’algunes escriptores que admirava visitant el seu cau i refugi, casa seva, allà on van viure i escriure.
El llibre L’escriptora viu aquí l’ha publicat Viena i l’ha traduït al català Carles Biosca. És un llibre interessant i entretingut, que barreja sàviament les biografies d’aquestes autores amb detalls concrets i domèstics de les cases on van viure o estiuejar.
Una de les protagonistes del llibre és Virgínia Woolf, i és el seu marit, Leonard Woolf, qui va deixar escrita la frase que m’ha cridat més l’atenció (més que res perquè reforça un convenciment que tinc de fa anys): "Estic convençut, i ho dic en base a la meva experiència, que allò que deixa els senyals més profunds en la vida d’una persona són les diverses cases on viu, més encara que «matrimoni i mort i separació»". Hi afegeix l’autora de L’escriptora viu aquí: “I segur que també és cert el contrari: que a les cases hi queden impresos els senyals inesborrables de les presències que les han habitades”.
Així, Virgínia Woolf és Monk House, on va residir amb Leonard; Talland House, la casa familiar d’estiueig a Saint Yves, a la costa de Cornualla; Charleston Farm, la casa de la seva germana Vanessa, on va viure els moments més feliços, i el 46 de Gordon Square, on va néixer, durant un sopar d’estiu, el famós grup de Bloomsbury.
Algunes de les cases d’escriptores han estat conservades i museïtzades, però com que Petrignani en parla oferint-nos detalls biogràfics de les seves propietàries, les cases tornen a agafar vida i recuperen el batec.
En aquest llibre hi he descobert que Colette, l’escriptora francesa, va passar els últims deu anys de la seva vida fent llit a la seva habitació, per culpa d’una artritis que la va fer patir molt. Deu anys. Com la nostra Víctor Català (sense que tingués, crec, un motiu de salut de pes que ho justifiqués).
He conegut la caseta sarda de la premi Nobel Grazia Deledda, a qui una vella del poble va dir-li, quan encara era una nena: “Grazietta, ves a casa, que és tard”. I ella va contestar: “No, no hi vull anar, a casa. Haig de veure la posta de sol i com la lluna il·lumina la muntanya: és la meva feina”. Es pot explicar millor l’ofici d’escriure?
El viatge es completa visitant la Petite Plaisance, la casa de Marguerite Yourcenar a la costa dels Estats Units, a l’illa de Mount Desert; la casa natal de Karen Blixen (Isaak Dinesen), a Copenhaguen, i el refugi oriental d’Alexandra David-Néel a Dinha, una vila termal situada als Alps de l’Alta Provença.
Com diu l’autora de L’escriptora viu aquí, viatjar per les cases és viatjar per les vides. Llàstima que l’especulació immobiliària que vivim des de fa dècades posi en perill (o potser ja ha fet desaparèixer) les cases que ens podrien explicar tantes coses dels creadors que hi van viure.
Camen Martín Gaite deia que les dones escrivim des de la finestra. És a dir, des de l’àmbit íntim i sovint domèstic, però mirant cap enfora. Diuen que les coses estan canviant, però jo, de moment, no puc estar-hi més d’acord.
