Carta als Jocs Olímpics de Tòquio: 'I si s'haguessin fet a Madrid?'

Veient la inauguració dels Jocs Olímpics de Tòquio, amb les grades desertes i els esportistes desfilant amb distància de seguretat i la boca tapada per mascaretes patriòtiques, m'ha vingut al cap que Madrid també havia presentat la seva candidatura per a aquest 2020. Com haurien sigut els Jocs de la pandèmia a la ciutat de la llibertat?

D'aquí setze dies es clouran els Jocs Olímpics de Tòquio i s'acabarà el patiment sanitari per als atletes que hi participen i, sobretot, els maldecaps per als seus organitzadors. Com ha passat amb l'Eurocopa de futbol, mai sabrem del cert quin impacte hauran tingut aquests esdeveniments en l'expansió mundial de la pandèmia. Es fan perquè no poden no fer-se. Primer es pren la decisió i després es troba la manera de justificar-la, amb la retòrica de grans paraules com ara solidaritat, unitat, esperança i l'orgull proclamat de ser la llum al final del túnel, encara que no sapiguem ben bé ni de quina llum parlem ni on s'acabarà aquest forat negre per on circulem.

L'olimpisme té un discurs virginal que fa frontera amb el del moviment escolta, però és una màquina de moure diners que no es pot aturar. Hi ha massa en joc. La prova és que, tret de Corea del Nord i Guinea, tots els països hi han volgut ser. Això no és el Mobile World Congress, d'on les grans empreses es donaven de baixa en cadena. Per més temors que els generi la pandèmia, a Tòquio hi han anat encara més esportistes que el 2016 a Rio de Janeiro. El Japó ha dictat unes normes sanitàries molt estrictes que provoquen incomoditats a atletes i periodistes. Ningú a les grades, ningú movent-se per la ciutat. Arribar, competir i marxar.

Què hauria fet Madrid? La capital d'Espanya ha evolucionat en vuit anys del relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor d'Ana Botella, en aquell inoblidable discurs de promoció de la candidatura olímpica per al 2020, a la ciutat d'Isabel Díaz Ayuso, on es veu que pots anar a prendre't unes canyes amb qui vulguis a l'hora que vulguis. Del cafè amb llet a la cervesa. Madrid és llibertat, diu la seva presidenta; Madrid és hedonisme, Madrid és Espanya, i, si les coses haguessin anat d'una altra manera, ara s'hi estarien celebrant els Jocs Olímpics més estranys de la història, en plena apoteosi dels Ayuso times. Avui, que molts lectors ja deveu estar de vacances, podeu completar aquest article fabulant com haurien estat els Jocs del 2020 a Madrid, en què s'haurien assemblat i en què no als de Tòquio. Això sí, procureu fer-ho des del xiringuito i amb una canya a la mà, que no sigui dit que aquí tenim les llibertats restringides.

P.D. Dues preguntes per obrir el foc. ¿Els Jocs Olímpics de Madrid s'haurien fet sense públic als estadis? ¿Sense cap visitant trepitjant els carrers, bars i restaurants de la ciutat? I un exercici per incitar el debat: comparar la relació Pujol-Maragall a Barcelona 92 amb la que hi hauria hagut entre Ayuso i Pedro Sánchez a Madrid 2020.