Carta a Aitana Bonmatí: 'Futbolistes sense fills'

Una de les diferències menys comentades entre el futbol masculí i el femení és que vosaltres celebreu els títols sense els vostres fills a la gespa. Perquè no en teniu. Perquè a casa no us espera un home que s'haurà encarregat dels nens, mentre guanyàveu la Champions a Göteborg.

Els futbolistes solen ser pares molt joves. Amb vint-i-cinc anys, n'hi ha que ja tenen tres fills. Els hi dediquen els gols xumant-se el dit gros de la mà dreta; els exhibeixen com un trofeu personal aconseguit a una edat que ara no s'estila. Diries que els jugadors actuen com senyors d'un altre temps, si no fos pels tatuatges o els tallats de cabells que porten. Parlem de les seves dones, com si fossin unes afortunades i unes aprofitades, englobades totes sota l'epígraf despectiu de wags (wifes and girlfriends). No coneixem les vostres parelles, però no compto que socialment rebessin el nom de habs (husbands and boyfriends). Els futbolistes són homes. Vosaltres sou les noies.

Suposo que no viviu en cases tan aïllades com les estrelles del futbol masculí i que els cotxes, que no us he vist, tampoc tenen res a veure amb els que veiem que arriben ells als entrenaments a Sant Joan Despí. Encara em sorprèn que guanyéssiu la Champions, que et proclamessin a tu, Aitana, millor jugadora del partit i que, al cap d'un moment, ho estiguessis festejant al camp, amb la Laia Codina, cantant L'Empordà de Sopa de Cabra. O que dimecres a l'estadi Johan Cruyff, mentre fèieu la volta d'honor amb el Boig per tu de Sau, Joan Laporta, Laura Borràs i Ada Colau ballessin agafats de les mans. Dubto que aquesta imatge fos possible en la celebració d'un títol masculí.

Veure-us properes als periodistes i als aficionats –ara una entrevista, ara unes fotos– m'ha recordat el futbol dels anys setanta, quan els jugadors encara vivien en aquest món. Es van anar aïllant, a mesura que se'ls disparaven els sous i la fama mundial. Seria ingenu pensar que la influència del vostre triomf, l'alegria, la frescor i l'espontaneïtat amb què l'heu celebrat, ajudaran a fer que els futbolistes vegin que han d'escurçar distàncies amb els seguidors, que no poden continuar recorrent els vint metres entre l'autobús i l'hotel amb ulleres de sol i auriculars gegants a les orelles per no veure ni sentir ningú.

T'escric tot això, Aitana, pel temor que sigueu vosaltres, les futbolistes, qui copieu el model d'èxit masculí –ajudades per una adulació coral sobrevinguda– i sortiu disparades en poc temps cap a l'espai sideral. Seria una llàstima que passés.

P.D. La pregunta és si hi pot haver una manera femenina de gestionar l'èxit mundial en el futbol. Tant de bo que sí, però l'exemple d'altres sectors en què l'equiparació ja és més real en fa dubtar. ¿Hi ha gaires diferències en com viuen la fama Lady Gaga i J Balvin, o Madonna i Bruce Springsteen?

Albert Om és periodista