Cap a la Catalunya dels nou milions?
No quedem satisfets quan, des de Catalunya, ens comparem amb altres indrets d’Europa i de l’Estat tot mirant la renda per capita, la productivitat, el fracàs escolar o el que assoleixen els nostres alumnes en proves internacionals de nivell educatiu.
En contrast, ens satisfà comprovar, tot mirant la dimensió i vitalitat del sector exportador o de l'ecosistema innovador, que una part gens petita de l’economia catalana és d’un alt contingut tecnològic i d’una alta productivitat, molt internacionalitzada i generadora de llocs de treball amb bons sous.
L’aparent paradoxa té una explicació senzilla. Els indicadors econòmics suara esmentats són mitjanes sobre tota l’economia, i és un fet que a Catalunya també tenim una altra part de l’economia que és de productivitat i salaris baixos. I prou gran, en el sentit d'estar per sobre dels patrons europeus, per empènyer les mitjanes cap avall. Avui aquesta part l’associem amb l’explosió del turisme i amb un creixement demogràfic en què predominen els nivells educatius baixos.
Tenim, doncs, una economia que podríem qualificar de segmentada. I això ens inquieta, perquè una economia amb molta desigualtat serà sempre problemàtica. Afegiu-hi que el creixement del segment de baixa productivitat és percebut com a responsable de noves dificultats en el conjunt de l’economia, com les de l'habitatge.
Una via per intentar millorar la situació és contenir, i fins i tot reduir dràsticament, el segment de baixa productivitat. Contenir-lo ho veig factible, amb un esforç persistent en el front educatiu i regulant condicions de treball i salaris mínims. Però reduir-lo serà molt difícil, i prioritzar-ho poc recomanable. Hi ha corrents de fons que es poden canalitzar però no bloquejar. El Mediterrani atreu i Catalunya és part d’una UE amb llibertat de moviments del treball. Podem fer que Catalunya sigui menys atractiva, però haurà de ser amb mesures –per exemple limitant la disponibilitat d’habitatge– que també faran mal als ja residents.
Si com sembla probable continuem tenint una economia segmentada, convé seguir polítiques que, per una banda, garanteixin que la presència del segment de productivitat baixa no perjudiqui el dinamisme del de productivitat alta, i encara millor si l’ajuda. I, per altra, haurem de fer permeable el segment de baixa productivitat.
El dinamisme del segment d’alta productivitat és el que Catalunya vitalment necessita. Ha de ser la primera prioritat. Però no veig per què, més enllà de molèsties amb les quals s’hauria de poder conviure, la coexistència dels dos segments ha de perjudicar el d’alta productivitat. Més aviat al contrari, hi veig alguns factors positius. Un d’important és que dona volum a l’economia catalana. Sense els turistes que rebem, l’aeroport del Prat no tindria les connexions internacionals que són vitals per al segment d’alta productivitat. I anant més enllà de l’economia estricta, però amb molta rellevància per a aquesta, penseu també que si encara fóssim a la Catalunya dels sis milions (1990), quan representàvem el 15,2% de la població espanyola –els vuit milions que acabem d’estrenar en representem el 16,4%– potser ara tindríem Vox al govern. Catalunya pateix de ser massa gran per fer concebible un tracte fiscal quantitativament equivalent al d’Euskadi, i alhora de no ser prou gran per assegurar-se una veu prou pesant a Espanya. No som Llombardia-Vènet, amb el 25% de la població italiana. Crec que un volum de població excessiu no és un dels nostres problemes principals. Una Catalunya de 9 milions tindria la densitat d’Euskadi avui. Seria assumible si el creixement fos pausat i ben acompanyat per polítiques d'habitatge i transport.
Quan parlo de fer permeable el segment de baixa productivitat, parlo de mobilitat vertical. Si Catalunya manté o augmenta la seva població serà per la immigració. El problema de desigualtat que genera el segment de baixa productivitat afecta especialment aquests immigrants. Ara bé, el problema seriós no serà el d’unes primeres generacions que han millorat molt la seva situació prèvia, i en les quals això pot dominar sobre el sentiment de veure's molt per sota de la mitjana. Però sí que ho pot ser el de les generacions que segueixen. El gran repte de la immigració és que els seus fills tinguin perspectives clares d’ascens social. Idealment, en cada moment els immigrants del segment de baixa productivitat haurien de ser només de primera generació. Per aconseguir-ho ens cal una economia dinàmica i unes polítiques adequades (incloses les educatives i lingüístiques).
