De l’article de Francisco de Cossío (Sepúlveda, 1887-Segovia, 1975) publicat avui fa anys a El Norte de Castilla (24-III-1934). Traducció pròpia. El dictador Primo de Rivera va desterrar Cossío, liberal pur, a les Chafarinas. Després es va exiliar. Dirigia El Norte de Castilla. Franco el va cessar. Treballava en el diari des que va acabar Dret, com en el cas de Miguel Delibes, que també el va dirigir. Deien, com Josep Pla, també de Dret, que llegir el Codi Civil afina la prosa.
¿Com podríem fer més humans els espanyols? Alguns diuen que s’ha fet una revolució; altres, que la revolució s’ha frustrat: “Aquesta no és la nostra República”, exclamen uns; i altres: “Vivim en una monarquia sense rei”. I bé, cal preguntar: ¿quina transformació substancial han fet en el país durant més de dos anys de Govern, amb una majoria disciplinada i fanàtica en el Parlament, els que, segons ells, són els únics garants de les essències republicanes? ¿No era aquesta l’ocasió única, que mai no tornaran a agafar pels pèls, per fer, no diré una revolució, que en aquest cas és paraula hiperbòlica, però sí una transformació? Cal ser justos i analitzar efectes i causes amb certa objectivitat. La incompetència d’aquests homes era gran i provada; una retòrica tronada ofegava tots els impulsos d’acció; el seu cap era ple de vells tòpics polítics que ja no es porten pel món... però existia indubtablement en el país una resistència invencible. ¿Contra la República? No és probable, ja que la República la va portar el país. Diguem que era contra la política innovadora. El material humà a Espanya està vist que no admet innovacions. S’oposa sistemàticament a tot intent transformador. ¿És per mandra, per egoisme, per esperit tradicionalista...? El fenomen afecta a tots, militin on militin, raó per la qual els programes dels partits –tots ofereixen alguna innovació– no són altra cosa que simples papers. Sovint es clama per la Constitució, perquè no es compleix, perquè els seus preceptes no tenen eficàcia real, perquè, en fi, la Constitució no serveix, i és que la Constitució és inservible en allò que té de renovadora. La resistència al canvi. [...] La Dictadura no va imposar un canvi substancial; no l’ha imposat tampoc la República, i al cap i a la fi, ens trobem que tot el canvi s’ha reduït, en un cas i en l’altre, a importunar alguns ciutadans. Es lluita, doncs, des de camps diversos, no pel seu contingut, sinó per una posició, i allò que mou certs ciutadans als majors excessos, és el desig de poder. Ni tan sols l’ambició de llocs retribuïts, sinó simplement poder. [...] El Parlament és un reflex d’aquesta frivolitat nacional que acciona, gesticula, discuteix i discurseja, per minúcies, i que redueix l’interès polític a simples anècdotes. ¿Com podríem fer més humans els espanyols? Aquest és potser el gran problema nacional, i que, vist com es mouen ara els partits, cap d’ells podrà resoldre. És tasca educativa i de diverses generacions. És preparar un material humà millor als futurs governants. [...] En aquests darrers anys no ha passat res. Això és estrany. Perquè en aquests darrers anys es va substituir ni més ni menys que un règim ancestral entorn del qual s’havien teixit les nostres grandeses i misèries. ¿Es va enderrocar un règim? Evidentment, els espanyols no volien canviar; els molestava canviar: es conformaven que una família desaparegués del territori nacional. Ben poca cosa.
