Canvi climàtic: o passar-se o no arribar

L’Observatorio de la Juventud de la Fundación SM acaba de publicar l’informe Jóvenes y medioambiente, a partir de 1.500 entrevistes fetes a joves d’entre 15 a 29 anys residents a tot l’Estat. 

L’estudi conté dades interessants: les grans empreses són les principals responsables de la crisi ecològica (55%); s’ha de prioritzar el medi ambient, encara que impliqui una davallada del nivell de vida (72%); els més perjudicats pels costs de la transició ecològica seran els col·lectius vulnerables (75%); els imposts mediambientals han de recaure en els més rics (63%)...

Alguna resposta posa de manifest una certa relaxació: el 40% pensa que la crisi ecològica “s’està exagerant molt”. És, a més, d’una percepció creixent, que augmenta 10 punts respecte de l’informe 2005. També ha augmentat (20 punts) la seva confiança en la “inventiva humana” per resoldre la crisi (57%) i el 52% pensa que encara queda molt de marge de reacció.

La contraposició de dades, però, ens aboca a una tràgica paradoxa: mentre el 40% considera que s’ha exagerat la crisi climàtica, el 47% diu que la batalla està perduda i que “es faci el que es faci, el col·lapse ecològic ja no és evitable”. Aquesta impressió, a més, és acompanyada d’emocions negatives: tristor (36%), por (42%) i impotència (45%).

La coexistència de percepcions tan obertament contraposades dificulta el disseny de les estratègies formatives i informatives adreçades a infants i joves: dramatitzar? Edulcorar? Pressionar? Consolar? Intensificar? Dosificar? Focalitzar? Relativitzar?... Talment la dramàtica partida d’una diabòlica versió del set i mig: o passar-se o no arribar.

Mentrestant, s’acceleren els indicadors inquietants: rècord nocturn de calor a la serra de Tramuntana el 26 de gener; l’aeroport de Palma arriba als 31 milions de passatgers el 2023, amb un augment d'un 8,9%; dia 28 de gener es registren 19,9 graus a Achfary, al nord-oest d’Escòcia; el 2023 ha estat l’any més calorós al planeta d’ençà que hi ha registres (OMM); des d’aquest dijous, 202 municipis catalans estan en alarma per sequera extrema. La mesura afectarà gairebé 6 milions de persones del sistema Ter-Llobregat, ja per davall del 16,5%. Segurament un bon moment per dedicar a Catalunya els versos de W.H. Auden “Thousands have lived without love, not one without water”.

Hem tengut, mentrestant, unes setmanes entretingudes amb narratives contraposades i actors inesperats: la trobada anual d’hotelers 'ecologistes' (Fitur 2024) vs. el flamant manifest dels científics negacionistes (Clintel 2024).

No hi ha emergència climàtica és el manifest signat per 1.800 científics de tot el món que relativitza la 'narrativa' del canvi climàtic amb afirmacions desinformadores: l’escalfament és conseqüència de factors naturals i humans, el CO2 és menjar per a les plantes, l’escalfament és més lent del que deien, no estan augmentant els desastres naturals...

Al llarg del manifest –i de les declaracions dels seus partidaris– no arriba a quedar clar si l’objectiu és negar el canvi climàtic o la responsabilitat humana en l’avanç del canvi climàtic. En qualsevol cas, tots els apartats traspuen optimisme. De fet, un dels fundadors de Clintel, el periodista científic Marcel Crok, es declara “optimista climàtic”.

A falta d’estudiar millor quines són les implicacions de ser un 'optimista climàtic', convindria aclarir que la naturalesa d’aquest optimisme és, com a mínim confusa. A la manera de 'l’optimisme de Leibniz', que va ser oficialment consagrat com a 'optimista' en els annals de la filosofia universal per haver conclòs que vivíem en el millor dels mons possibles, cosa que, ben mirat, és una afirmació força sinistra: el món és un desastre, però, tranquil, no n’hi ha cap de millor.

Que hàgim estat els humans els que hem provocat el canvi climàtic és certament una notícia trista, però no desesperançadora: si ho hem fet, per ventura també ho podríem arribar a desfer. Ara, si les causes de l’emergència són alienes a la nostra acció... la cosa pinta malament. Molt malament.

I tornem ara als joves. Hauríem d’evitar la fragmentació de la qüestió mediambiental i posar al seu abast mitjans, institucions i centres educatius amb identitat mediambiental realment coherent i transversal. Un mitjà compromès mediambientalment no hauria de proposar fascinants viatges a Mongòlia ni fantasies tecnològiques d’última generació, igual que un vertader ecocentre no hauria d’organitzar intercanvis d’estudiants a Finlàndia.

Cal educar els joves de manera coherent i augmentar el seu sentiment d’autoeficiència, és a dir, la percepció de ser realment un element clau, un factor determinant. Perquè efectivament ho són i perquè res resulta més alliberador que saber-se’n responsable: jo ho estic provocant, jo me n’he d’encarregar.