OPINIÓ

El canvi

Quan comença l’any nou ens fem llistes de bons propòsits, com si el canvi de xifra en el calendari hagués d’anar lligat a un canvi fins i tot de personalitat. Són molts els que decideixen –ja és un tòpic– deixar de fumar, i fins i tot és possible que algú ho aconsegueixi, donant per bona la hipòtesi que el vici o mal hàbit –la simple addicció– desapareixerà així com així, només perquè ha arribat el primer dia de gener amb una llum renovada.

Canviar d’any no és canviar de casa ni de barri, ni tan sols és canviar de corbata. Som el que som, i les idees i dinàmiques personals no són tan senzilles de modificar com voldríem. Els voluntaristes ens recorden sempre que podem fer el que vulguem amb la nostra vida, perquè és nostra i mal·leable i tenim prou llibertat per a decidir què volem ser o aconseguir. Sobre aquesta tesi del canvi possible s’assenta la pedagogia moderna, i l’autoajuda, els gimnasos i els psicòlegs.

I és ben cert que les tesis més d’avantguarda sobre el cervell humà els donen la raó: la nostra ment és un cablatge que pot canviar ensinistrant-lo; està en les nostres mans aprendre més, fer-nos millors persones, dominar aspectes desconeguts, canviar, en definitiva. Fins i tot ser més intel·ligents pot ser una decisió nostra. Hom pot raonar que vol aprendre a tocar la guitarra, o divorciar-se, o canviar de feina o començar per fi a escriure o a provar de córrer maratons. Això òbviament no ens assegura l’excel·lència, però sí que ho podem provar i dominar, poc o molt, aquestes “disciplines”. Però no és veritat que acabem de creure realment en aquesta tesi, no? Per què costa tant, canviar? I sobretot, per què hi confiem tan poc, en el canvi dels altres? “Canviar? Quan ho facin les muntanyes!”, ens ressonen encara els versos d’Emily Dickinson.

Quan demanem un canvi a algú és que realment les coses no acaben de rutllar. D’igual manera quan decidim que el canvi potser l’hauríem de fer nosaltres. Sempre hi ha una certa violència en la idea de canvi. I més i tot quan el canvi és col·lectiu, és a dir, polític.

Perquè canviar és, ho haurem d’admetre, complicat; el nostre caràcter és sobretot conservador i s’estructura entorn d’un seguit de cegueses davant de tot allò que podria ser un coneixement que ens obrís cap a d’altres perspectives. Si no canviem, sobretot, és per por del dolor. Una persona que no canvia no només no vol saber, sinó que està vigorosament compromesa a no obrir-se a allò que sent que la posa en perill. Acceptar el canvi és acceptar la vida, el temps i el món, que són matèries mòbils i volubles. No és que puguem canviar, doncs, sinó que tot és canvi i més val acceptar-ho per estar a l’alçada de les circumstàncies. Qui no canvia d’idees, de vida, d’hàbits i de manera d’enfocar les coses corre el perill de quedar obsolet, o pitjor encara, ridícul. Ens aferrem massa sovint a allò que hauríem de deixar anar amb molta d’alegria. Fins i tot hi hauria d’haver premis anuals per a condecorar aquells que han sabut canviar d’idees o de vida amb més desimboltura i convicció. A veure si som capaços d’acceptar que només el canvi és immutable i –finalment– no canvia mai.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF