Com els cans
Potser l’únic que podem dir del fenomen therian és que és un fenomen. Que la gent surti disfressada d’animal, que digui identificar-s'hi fins al punt de confondre la seva personalitat amb la d’una bèstia, o que vagi pel món de quatre grapes i fent renous animalístics, no és una cosa menor. Però que se’n parli arreu del planeta com si fos una cosa a tenir en compte, o un perill, o un senyal de bogeria col·lectiva, o una més de les proves que demostren que vivim en 'la decadència d’Occident', no deixa de ser encara més revelador.
Perquè si una cosa em deixa clara l’actualitat d’aquestes convocatòries d’adeptes a la transformació animal és que hi ha més gent fent-los fotos o escarnint-los que no seguidors de Gregor Samsa. Aquest personatge de Kafka es despertava un bon matí convertit en escarabat, però sembla que hi ha algunes persones, ben poques, que voldrien el mateix, però sent un cavall, un moix, un ca, o un tigre. El cinisme clàssic de Diògenes prescrivia precisament això: ‘Sigueu com cans’. I d’aquí deriva el mot ‘cínic’; segons aquesta vella filosofia es reivindicava la naturalitat, el fet de no tenir vergonya, alliberar-se de les convencions socials, però també la capacitat de menjar qualsevol cosa, i l’ànsia de mantenir-se alerta —lladrant— davant de la vertadera virtut. I pot ser no és aquest el missatge que ens volen fer arribar els grupuscles therians?
Qualsevol que hagi sigut al·lot ha fantasiejat de ser un moix i poder saltar i trescar per les teulades, o un ca, i poder-se passar tot el dia ajagut. L’animal ha ocupat també, dins les fantasies polítiques, el lloc que abans ocupava el bon salvatge: l’ésser incorrupte, net de les perversions que la societat ens inocula a tots. Ja no volem redimir el proletariat sinó les bèsties. I estic segur que de la mateixa manera que els fills de les classes mitjanes —o d’una certa burgesia— es disfressaven abans d’obrers, ara volen assemblar-se a un llop gris o a una geneta, i es posen una màscara i un abric de pèl sintètic.
A Barcelona, l’altre dia hi havia més de 3.000 persones per només veure una desena d’aquests personatges disfressats. Des de la dreta volen relacionar tot això amb la cultura woke, com si també es demanés carta de naturalesa al canvi d’espècie, com abans se n’han donat al de gènere. Hi ha reserves d’odi que s’han abocat abundantment damunt d’aquesta mena de gent bestialitzada, com si fossin desertors d’una humanitat que volem defensar d’aquests personatges estrambòtics, igual que certs suposats heterosexuals senten que els homosexuals posen l’espècie en perill. Però res d’això no és perillós, o no pels motius que sembla. I alhora imagina’t que un fill teu prefereix ser un poni a ser fill teu.
Ho podem llegir de diferents maneres, per bé que la més fàcil és la més evident: hi ha gent que es cansa de ser persona humana, perquè viure en aquest planeta com a humà cada dia té un cost més elevat en dignitat, i en euros. Els therians ens posen un mirall a davant, per bé que pugui ser sostingut per la seva estupidesa.