Contra la cancel·lació del futur, la reivindicació del desig
Molt sovint i més darrerament, dins dels cercles dels pensaments crítics, els ecologismes que pretenen la transformació ecosocial de la nostra realitat econòmica, els espais que treballen els imaginaris –des de l’art, la filosofia, la literatura i els activismes– sorgeixen multitud de preguntes i reflexions entorn del desig. En un món on sembla que l’horitzó està cancel·lat, en el qual sembla que davant la magnitud i l’acceleració de la catàstrofe no hi ha cap més possibilitat que la resignació i la resistència, el desig sembla anul·lat. Efectivament, en un món que col·lapsa, generar alternatives desitjables es fa cada cop més difícil, fins i tot d’imaginar. Desig i esperança van molt lligats, i la realitat que ens envolta sembla cada cop més obstinada a arrabassar-nos totes dues coses.
Es pensa i es reacciona des de la por. La por del futur, la por dels canvis inevitables, la por generada per la incertesa de l’abisme viscut o presentit, la por del que desconeixem… I la por és una mala consellera, sobretot quan s’aferra al conegut des de la desesperació perquè ho considera suposadament ‘segur’. Però el conegut no és necessàriament ni segur, ni molt menys desitjable. De fet, allò conegut requereix una revisió crítica sempre, per no reproduir, precisament, allò nefast que ens ha portat fins aquí.
La por indueix l’odi, la cerca de culpables, a destruir per tenir la falsa sensació de ‘control’. La por nega la vulnerabilitat i s’aferra a una fortalesa fictícia que cerca poder, reconeixement i aliats. És el que Alicia Valdés comentava en una entrevista que li han fet aquests dies per la ràdio a propòsit de la publicació del seu llibre Auge: l’extrema dreta manipula la por per atiar els discursos d’odi contra ‘l’altre’ i sempre troba un altre (individual o col·lectiu) més feble, diferent o transgresor, que converteix en amenaça contra la qual apuntar. I és una dinàmica que no només reprodueix l’extrema dreta, sinó que malauradament s’instal·la també en altres entorns i explica com, fins i tot en espais dels moviments que haurien de ser transformadors, ens trobam amb la reproducció d’aquestes dinàmiques activades des de la por (una por, evidentment, mai reconeguda).
Si en comptes de la por, l’amenaça permanent i la construcció i assenyalament de culpables s’abogués per apel·lar al desig, potser podríem generar presents habitables. Des dels quals establir els vincles i les complicitats afectives i efectives necessàries per dibuixar els horitzons desitjables de transformació i emancipació d’una realitat que se’ns imposa a cops de violència, que acabam reproduint a tots els nivells i entorns. Una realitat que en el present, i precisament per això, se’ns fa cada cop més invivible, que ens aboca a futurs que semblen ja des d’avui cancel·lats.
Potser la catàstrofe més profunda del nostre temps no és cap de les que ocupen titulars –ni la crisi climàtica, ni la guerra, ni el col·lapse democràtic, ni tan sols la desigualtat obscena–, sinó aquella que s’amaga al darrere de totes: la destrucció del desig i de l’esperança col·lectiva en la transformació (desitjable) de la realitat actual. La degradació dels vincles sensibles amb els altres, amb el món i amb nosaltres mateixos. La incapacitat progressiva de sentir-nos interpel·lats pel desig de transformació que històricament ha inspirat totes les revolucions (grans i petites, històriques i quotidianes, reconegudes i anònimes) i la disputa de les possibilitats (desitjables) que el món d’avui s’entesta a clausurar.
Potser una de les victòries més profundes de tots els moviments reaccionaris instaurats per la por sumada a la nostàlgia acrítica és fer-nos creure que el que ens fa fracassar són les nostres gosadies, ingenuïtats o errors pel fet de desitjar quelcom de diferent. Desitjar els (im)possibles. I, mentrestant, el marc del possible es continua encongint.
Amb tot això no vull dir, en absolut, que no hàgim d’assumir la magnitud de la crisi o col·lapse del món global d’avui. Sense autoengany. Sense consol fàcil. Sense romantitzar resistències que també acumulen cansament, fractures, límits i, a vegades, la reproducció de les mateixes dinàmiques de cancel·lació de la por. El que sí que vull reivindicar, però, és que la major resistència és negar-nos a entregar del tot la nostra capacitat de sentir, de vincular-nos, d’imaginar, de gaudir i, sobretot, de desitjar. Perquè si els moviments reaccionaris apliquen, sobretot, una política de dessensibilització, qualsevol política emancipadora del futur haurà de començar, abans que res, com una política de re-sensibilització i reconstrucció del desig.
