Camp base
Es deia de Manuel Fraga que tenia l’estat al cap, però la realitat va demostrar que el que no cabia al seu cap era la societat, que el va sobrepassar i enviar a un daurat exili polític a Galícia. Nissaga de líders conservadors gallecs. El cas d’Alberto Nuñez Feijóo és diferent, a ell l’estat li ve gros, no li dona per abastar-lo completament. Pot no heretar, ni trobar consol entre els seus. En el debat al Congrés dels Diputats ha quedat palesa la distància que el separa dels nacionalistes bascs i catalans i la nul·la capacitat, ni tan sols, per intentar superar-la. Amb aquests vímets, no. Els temps del seus arguments per apropar-s'hi ha passat, se li ha tornat rància la sopa. Sense tamayazo i fracassada la investidura –que el monarca li va concedir sabent que no tenia els suports necessaris– correspon passar pantalla i s'obre la via per a la reedició d’un govern progressista.
Des de Sortu, la formació matriu d'EH Bildu, en explicar per què donaven suport sense embuts a la investidura de Pedro Sánchez com a president, comparaven un nou govern progressista amb l’establiment d’un 'camp base'. El símil em sembla tremendament visual, dona la idea de cordada en ascensió, de dinamisme en un context dificultós i de gesta imponent. Una expressió amb atractiu i encert suficient com per ser emprada en el context polític actual. Les expressions 'govern de continuïtat' o 'consolidar el que s’ha fet durant la legislatura passada', sovint utilitzades, transmeten conformisme i no ens aproximen a la complexitat del moment, ni a la dimensió de l’oportunitat que s’ha obert amb el nou mapa polític. Assolir el campament base significaria situar-se al costat correcte de la història, en el moment oportú. Però implica un grau bàsic de lleialtat entre els que hi acampen. Bàsic.
L’esquerra abertzale construeix l'analogia del 'camp base' sabent que la 'qüestió territorial' estarà al centre del debat polític en els propers anys i que això obre 'una finestra d'oportunitat' (en el seu cas, per escalar fins a arribar 'a la república basca'). Un plantejament amb què l'independentisme català, possiblement, podria trobar-se perfectament còmode. Però dues consideracions immediates: (1) aquest enfocament, en si mateix, comporta oblidar la via unilateral i optar per la conquesta de l’estat, i (2) al 'camp base' hi conviu gent de distintes sensibilitats, la qual cosa implica diàleg i tornar a la via política, com a mètode de convivència. La dreta espanyolista ho interpreta de manera visceral i s’equivoca.
Són necessaris un marc i un relat. La 'qüestió territorial' pot estar al centre del debat, però no és el marc. Són diferents els protagonistes que han coincidit a assenyalar que els acords han d’anar més enllà de la investidura i l’aprovació de pressupostos, que requereix una naturalesa ineludiblement transformadora. Però la idea més suggerent l’ha exposada Carles Puigdemont, que ha recuperat el vell concepte de 'compromís històric' per definir el que hauria de ser un gran pacte d'estat. Segurament el polític català tenia al cap la idea de Catalunya i la vinculació, o desvinculació, amb l’estat. No és suficient, la proposta necessàriament ha de ser més àmplia, per poder seguir escalant. Cal Enrico Berlinguer en tota la seva essència.
El comunista italià proposava el 'compromís històric' en un moment en què l'autoritarisme treia el cap al món, el democratacristià Aldo Moro veia l’acord amb bons ulls. La formulació era una resposta al cop d'estat a Xile. La idea se sustentava sobre un consens, al més ampli possible, al voltant de les institucions democràtiques i d’una política reformista per evitar temptacions d'autoritarisme. Ara mateix la pulsió autoritarista torna a estar sobre la taula, un corrent nacional-populisme-teocon recorre el món. A Espanya, a més, un deep state, amb aromes de nostàlgia del passat, segueix enquistat en punts claus del poder i de les institucions i condiciona l’agenda conservadora. A Núñez Feijóo li van estirar les orelles quan es va atrevir a parlar de “buscar un nou encaix del problema territorial de Catalunya”. La dreta espanyola es bunqueritza, no és, ni se l'espera, al campament. No per això el 'compromís' no deixa de ser viable, ni eficaç, encara que resulti asimètric.
És evident que no s’ascendeix del camp base a una altitud superior sense consolidar la situació de partida. En aquest cas, consolidar és sinònim de sanejar (les institucions de l’Estat). Vol dir legislar per aprofundir la democràcia, no quedar a mitges tintes, com va passar la legislatura anterior en alguns casos. Desratitzar l’estat profund. Això implica valentia, compromís i lleialtat a la base. Només falta un relat guanyador.
