Una camiseta no basta
Hem acabat un cicle de vuit anys de govern a les principals institucions d’un executiu fruit de l’acord entre partits d’esquerres a les Illes Balears. Des de les passades eleccions, les lectures “del perquè de tot plegat” han estat moltes i molt diverses des dels cercles socials, el carrer, els activismes i els mateixos partits. Els resultats varen ser sorpresa, per als vencedors i per als vençuts, i la perspectiva dels anys que estan per venir són un autèntic gerro d’aigua freda en molts sentits i especialment des de la perspectiva social i ecologista, en clau local i global.
En els darrers anys, el moviment ecologista i altres lluites socials han estat testimonis de viratges en discursos i relats, però no en acció política. Hi ha hagut gestos però no polítiques estructurals cap a canvis imprescindibles per afrontar els canvis que ja són aquí (crisi climàtica, degradació de les condicions de vida, setge dels mercats a la vida, etc). Precisament, evitar encarar els canvis necessaris davant un futur sense precedents i plegat d’incerteses és, per a mi, una de les explicacions, en clau social, del gir cap a fórmules retrògrades però conegudes del panorama polític de partits que ha arribat una mica més enllà amb la irrupció de la ultradreta. Davant escenaris que generen inseguretats i angoixes vitals, els enunciats “salvadors” malgrat que siguin mentida i a costa de “l’altre”, el diferent, etc. han funcionat. I tot això segur que pot analitzar-se molt bé des de la sociologia, les ciències polítiques o l’antropologia. Els moviments socials i polítics, llegits en perspectiva, sempre són un aprenentatge; potser la llàstima, però, és que sempre ho siguin amb una mica de retard, precisament perquè necessiten la perspectiva que dona el pas del temps.
I si bé tot això és objecte d’anàlisi, dins tots aquests moviments recents n’hi ha alguns, que ara veim, que són mals de pair, fins i tot absurds, diria que ridículs i sobretot increïbles (i no per excepcionals en el millor sentit de la paraula) per mals de creure. Em referesc al joc, ara, dels partits fins ara al poder, en el rol d’oposició. Veim càrrecs polítics fins ara aliens a les demandes dels moviments socials i les denúncies activistes posant-se camisetes reivindicatives i situant-se, després de vuit anys de govern, rere les pancartes i assumint les reivindicacions que ells mateixos han desatès mentre han estat al capdavant de les institucions amb el pressupost de la Comunitat Autònoma a les mans. A què jugam? Em preocupa que algú es cregui la interpretació de significats perfils de partits fins ara amb càrrecs polítics importants, en una marxa per reivindicar un tren amb el qual ells s’havien compromès fa nou anys, i que no han fet absolutament res decidit i ferm per implementar. Em preocupa sentir entrevistes en què reivindiquen el que ells no han volgut fer malgrat les demandes socials, les campanyes, les accions i les denúncies fetes durant els seus anys de govern des del moviment ecologista i altres sectors socials que s’esgargamellen per posar el focus en una necessària i urgent transició ecosocial en aquestes illes, de manera especialment forta, activa, present i propositiva després de la pandèmia de la covid-19.
És prest per posar-se al costat dels que han ignorat. És prest per posar-se camisetes. És massa pretensiós voler recuperar amb un gest la confiança malmesa amb anys d’ignorar determinades lluites i reivindicacions (i és igual si abans dels seus anys de gestió institucional, havien duit ja aquestes camisetes). El cas és que vuit anys de govern donen per a molt si hi ha voluntat política. El cas és que en vuit anys massa coses han estat “poc importants” o gens prioritàries. El cas és que la gestió política, ben marcada i decidida, en alguns casos per part d’aquests partits i allunyada d’aquestes reivindicacions, no s’esborra amb una camiseta i una caminada perquè ha malmès la confiança i ha deixat clar, una vegada més i a grans trets –excepte gestos, que poden ser importants– quines eren les línies mestres de la política institucional d’aquests partits d’esquerres i qui, dins aquest joc polític, se situava en darrera fila de les prioritats.
Vendran molts reptes aquests propers anys, vendran moltes reivindicacions socials i ecologistes, vendrà molta necessitat d’estar a l’alçada de les circumstàncies, i el paper dels partits, ara a l’oposició, hauria de ser més elegant. Reconèixer que en ignorar una part important de la societat civil que sap organitzar-se per reivindicar un bé comú han perdut una part dels suports que com a partits d’esquerres i socials haurien de recordar que són, de manera natural, les seves bases i la seva raó de ser. Convendrà treballar fort i tenen quatre anys per recuperar posicions pel que fa a la confiança que han perdut en vuit. Alerta en sentir-se, massa prest, legitimats per posar-se camisetes que han ignorat quan han tengut la possibilitat de fer-les innecessàries.
