Per què sí que cal l'acord de claredat

Res no va quedar congelat l’1-O. El procés històric, la vida, segueixen. El temps avança inexorablement. El context canvia. Els valors que ens mouen es poden mantenir sempre, com una brúixola que ens marca el nord. Els mapes no actualitzats, però, ens portaran per camins equivocats perquè no descriuen el que ara és, no el que era, no el que voldríem.

No, no pretenc filosofar sinó explicitar unes constatacions que, semblant-me de sentit comú, cal traslladar a qualsevol anàlisi política. A la síntesi del Llibre blanc de la transició nacional de Catalunya es pot llegir (p. 28): “Conseqüències per a l’Estat [d’una victòria del sí]: una vegada que la Generalitat planteja el projecte de secessió, estaria obligat a obrir el procés corresponent a la via iniciada per Catalunya: la revisió constitucional o bé la negociació directa amb la Generalitat [...] En cas que l’Estat no accepti iniciar aquest procés negociador o bloquegi la reforma constitucional, en negar el valor vinculant a la consulta, en no reconèixer el seu resultat [...] el problema que es planteja és de naturalesa essencialment política, i no jurídica, [...] encara que no s’ha de descartar la possibilitat d’acudir a instàncies jurisdiccionals, si escau, de caràcter internacional. Entre els mitjans polítics, pot tenir un pes important el recurs a la mediació internacional [...] per facilitar tant l’obertura del procés de negociació com el seu desenvolupament”.

I segueix més endavant (p. 33-34), en “l’escenari de no-col·laboració de l’Estat [...] resulta difícil preveure amb exactitud el desenvolupament i la resolució d’una crisi d’aquesta naturalesa, però sí que es poden fer algunes observacions [...], la possibilitat d’oposició de l’Estat té, però, límits, tant pel que fa als mitjans utilitzables com a la seva probable eficàcia a mitjà termini. [Si l’Estat se’ls saltés] podria fins i tot intervenir la Unió Europea, a través dels mecanismes que preveu l’article 7 del Tractat de la Unió”.

No hi ha dubte que aquestes conclusions i totes les que conté el Llibre blanc són les millors a què podia arribar, amb la informació del 2014, el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). Tanmateix, qualsevol ciutadà té avui, 2023, més informació que qualsevol expert el 2014 i ja sabem com ha reaccionat l’Estat, com ha reaccionat la Unió Europea, què teníem i què no teníem, què tenim i què no tenim, i quina és la posició dels diversos actors polítics i organitzacions supraestatals davant d’una DUI a Europa.

No podem saber què dirien els experts del CATN si estiguessin reunits avui, però sí que podrem conèixer l’anàlisi del consell acadèmic d’experts que ha nomenat el president de la Generalitat per assessorar-lo, a ell i al Govern, a l’hora de fer una proposta al govern espanyol per acordar un marc de claredat per a la resolució democràtica del conflicte territorial entre Catalunya i l’estat espanyol. El marc de claredat pretén fixar les condicions de legitimitat democràtica que hauria de complir un mecanisme de resolució d’aquest conflicte –constatat de manera fefaent a escala internacional gràcies a l’1-O– amb anterioritat a la seva implementació i de manera pactada. La proposta certifica una posició a ulls de qualsevol actor polític nacional i –sobretot– internacional, com també ho farà la resposta.

A molts això els semblarà poc, però és una de les peces de què cal disposar en l’escenari actual del conflicte, sense que cap d’elles, per si sola, pugui aconseguir resoldre'l.

És important que s’acompanyi d’altres suports. Per això són tan importants totes les accions a escala individual i col·lectiva davant dels tribunals de la Unió Europea per certificar també les conculcacions de drets en què ha incorregut l’Estat per impedir la canalització democràtica del conflicte.

Per això és tan important que es produeixi un debat al si de la Unió Europea, com el que promou el grup d’europarlamentaris del Caucus per l’Autodeterminació, sobre les condicions de claredat –és a dir, les que expliciten què es pot i què no es pot fer– i les possibles regulacions per resoldre aquests conflictes d’una manera coherent amb els seus principis i la doctrina que sorgeixi d’aquells judicis que hauran d’examinar, ni que sigui tangencialment, aquesta qüestió.

Per això és tan important que el president i el Govern el puguin plantejar amb el màxim de suports possibles, i amb el màxim d’informació possible, provinent dels experts, la societat civil i la ciutadania. Parafrasejant Salvador Cardús, el punt focal d’una nova coordinació entre societat civil, partits i institucions només pot ser la cirereta de molts esforços diversos i no el fruit de la generació espontània.