24/04/2024

Buscant la Susan no gaire desesperadament

El telèfon ja m’avisa: “Presumpta trucada brossa”. “Hola, pregunto por Susana”, em diu la veu femenina. Doncs no és presumpta. És brossa. El to de veu i el soroll de fons ja ho indiquen. “No, no, t’equivoques”, li dic jo, “aquí no hi viu cap Susanna”. Però la veu femenina, ràpidament, després del meu “t’equivoques”, em pregunta si està trucant al número tal, el meu. “Sí, estàs trucant a aquest número que dius. Però no em dic Susanna ni hi ha cap Susanna al meu voltant”. No m’ha entès, ni tan sols m’ha escoltat. Estava preparada per a un “no”, i ràpidament diu: “Ah, de acuerdo, pero yo llamaba a este número. ¿Con quién tengo el gusto de hablar?”. Entenc que és un truc. Diuen un nom qualsevol. El de màrqueting els ho deu haver aconsellat. “Però no vull parlar amb algú que es pensava que trucava a la Susanna. No penso ser-ne el recanvi”, li dic. Però no, no m’escolta, perquè el de màrqueting també li deu haver dit que no pari de parlar encara que la no-Susanna vagi dient que no, que no, que no vol res. Els dos monòlegs se solapen. Em costa penjar. Hi ha una part de mi que m’impedeix deixar algú amb la paraula a la boca, però al mateix temps, hi ha una part de mi que no suporta la mala educació aliena, que algú parli i no escolti, que no faci ni una pausa. Per tant, com més educada sigui jo, deixant-la parlar, més maleducada serà ella, no deixant-me parlar a mi. (I ara, per cert, em pregunto com es faria, en aquest cas, el pronom que substituís “a mi”? “No deixant-m’hi”?). Només tenen una part bona, aquestes trucades. Saps perfectament que no són una estafa telefònica. Els estafadors els reconeixes a l’instant perquè són molt amables i educats. El “bon dia” d’un estafador ja el voldrien molts.