El búnquer
En l’actualitat, però ja ve d’enrere, hi ha una fascinació simptomàtica per la ficció apocalíptica. Històries de mons demolits, de canvis profunds derivats d’una gran crisi d’origen traumàtic. El desencadenant, el que ha fotut el món enlaire, pot ser desconegut, però els personatges d’aquesta mena de ficcions es troben en entorn ensalvatgit, havent de sobreviure a cops de bastó, a trets, no ha quedat res de la civilització més que la runa i, enmig, un seguit de persones que han de lluitar per sobreviure, sovint matant-se els uns als altres.
El pessimisme de fons que evidencien aquestes històries és més que palès: quan cau la llei i la vigilància i les instàncies morals i policials, se suposa que ens tornem tots salvatges i irracionals i que només busquem maneres de sobreviure, per sobre dels cadàvers dels qui ens qüestionen les opcions de trobar menjar o recer. Tanmateix, el més probable, com sempre ha estat, és que els humans col·laboressin entre si, busquessin fórmules d’ajuda mútua, i que la moralitat fos la manera més intel·ligent d’actuar i de fer créixer les opcions de sobreviure.
Sigui com sigui, sura a l’aire un cert ambient de canvi de règim, de món que s’esbuca. La crisi continuada de tot, la demolició dia rere dia de cadascuna de les velles certeses. Per molt que hauríem d’admetre que estem vivint en una societat que, fet i fet, és el somni dels il·lustrats i dels utopistes dels passats segles: llarga esperança de vida, poca violència, escolarització massiva, cultura disponible arreu, igualtat cada vegada més palpable entre homes i dones, sense fam ni mortalitat infantil remarcables… tanmateix res d’això no ens fa feliços, ni ens dona cap seguretat, sembla. Fins i tot els que han triomfat es queixen, perquè els sembla que el triomf els fa esclaus. No sé si estem en un món d’aviciats i de ploramiques o d’estressats i neuròtics que no saben valorar el que tenen, i que per això s’han d’entretenir amb fantasies de degollació.
Qui degué ser massa optimista, també, va ser Barack Obama, amb aquell títol, L’audàcia de l’esperança, amb el qual va presentar-se políticament abans d’abordar la presidència americana. Tota aquella fe, empenta i il·lusió col·lectiva es deuen haver fos en fum, perquè ara els Obama produeixen una pel·lícula del gènere que hem apuntat: apocalíptica. Leave the world behind adapta una novel·la excel·lent de Rumaan Alam (traduïda al castellà) i ens explica com arriba la fi del món: primer fallaran els satèl·lits, cauran els avions, els vaixells naufragaran, ens atacaran els enemics amb bombes sòniques, els animals embogiran… Per què, tot això? Per mostrar-nos que ens hem tornat massa dependents de la tecnologia? Que no ens sabem tractar ni ajudar mútuament? Que el recel, l’hedonisme, la por, ens han fet dèbils i incapaços d’adaptar-nos als canvis? O bé els Obama saben que l’apocalipsi és un producte més, al costat de l’esperança? Ens estan fent arribar el missatge que ens convé construir-nos un búnquer i omplir-lo d’aigua i menjar? N’hi ha per posar cadiretes.
