Buidant Catalunya
Es veu que n’hi ha que compten els minuts que falten. Primer va ser Poblet, després Vallbona de les Monges, i ara diuen que vindrà Santes Creus. No és la Ruta del Cister: és la Ruta del Pispa. Més material que espiritual. Roben. Afaiten. Pillen. Curiós. Els monestirs de Poblet i Vallbona estan habitats i hi han rapinyat. A Santes Creus no hi viu ni Déu (cap comunitat religiosa) i no hi han furtat... Encara. Què ens volen dir, els lladres?
Hola, som els pispes. No robem a Poblet, Vallbona: estem robant a tot Catalunya. On volem. Monestirs, esglésies, ermites, cases de poble, cabanes... Us plomem els segles. Us saquegem casa. Amb morts inclosos. Tot el que val. Ho saben. Ho sabem. Cada dia roben. Pregunteu! La Catalunya buida és això: buidant Catalunya. Es roba al "territori", a "la Catalunya sencera", a la reserva aborigen. Arramben amb afany perquè s’ha buidat el país i s’ha omplert de robatoris. No hi ha persones: hi ha lladres. Aquesta és la repoblació. Aquest és el futur: el retaule, la porta, la rajola des de segles a Catalunya demà es vendrà a Nova York, París, Anvers... Pels segles. Perquè al "territori” indi creat pels homes blancs de l’administració hi ha clavades amb fusta de taüt milers de rètols de neó: Desallotjament gratuït. Free. Take away. Bufet lliure. Tancat per defunció. Els lladregots, saltejadors, escurabosses, espanyaportes... Ho saben. Saben el que va passar i el que ara no passa.
Saben que el cap de setmana del 18 i 19 de juliol de 1936 Catalunya és una barbacoa revolucionària. Tot crema. Barcelona, Vic, Manresa, la Seu d’Urgell... Sixena. Tota la corona catalanoaragonesa espiritual s’encén. I tot s’ha de salvar del misto revolucionari primari. El 23 de juliol de 1936 es crea el Comitè per al Salvament del Patrimoni Artístic. Stop legal al foc. La Generalitat comença a fer decrets: confiscació d’edificis religiosos, protecció de col·leccions públiques, privades, evitar pillatges... Bombers contra piròmans. Civilització contra barbàrie. Tot un cos d’elit humanístic lluitant només amb braços i mots. Herois sense res per rescatar-ho tot. Superhomes que en minuts, hores, dies han de salvar segles. Són els nostres The monuments men.
Sí, Hollywood sempre ens ha robat la realitat. El 2014 fa aquesta pel·lícula: The monuments men. La dels nord-americans salvant obres d’art abans que les robessin els nazis durant la Segona Guerra Mundial. És la nostra pel·lícula. Perquè nosaltres molt abans ja vam ser The monuments men. Però nosaltres no tenim explicació. I hem de veure com el món baveja davant aquest grup d’homes desarmats, arriscant la seva vida per salvar el patrimoni artístic i cultural d’Occident. El 1943 Frank Stokes (George Clooney) convenç el president Roosevelt que si no salven l’art també perdran la guerra. S’envolta d’un grup de directors de museus, historiadors de l’art, conservadors... i van a la recerca de l’art perdut per tornar-lo als seus propietaris. Però ens copien. Perquè els nostres The monuments men, els de 1936, són els primers. Són més reals. Són més heroics. I són absolutament ignorats i menyspreats. Mireu el que van fer.
El govern català ho explica al món al llibre editat el 1937: The salvage of Catalonia’s historical and artistic patrimony. Comptem. Els museus posseeixen un 50%: tot salvat. Les catedrals un 30%: tot salvat. Les col·leccions privades un 5%: tot salvat. Les esglésies de pobles un 15%: una tercera part ha estat perduda. Per tant, la pèrdua total d'objectes és d’un 5% de la totalitat del patrimoni artístic medieval de Catalunya mantingut fins al 19 de juliol. El país que va salvar tot el país en una guerra ara no sap salvar res del "territori" en pau. A no ser que estiguem en guerra.
Una guerra contra nosaltres mateixos. Ens estem matant. Això és un suïcidi col·lectiu. L’art, el patrimoni, els objectes, les coses, les pedres, la pols, els fantasmes... Això és el país. Som nosaltres. És la vida. Ens roben i ens deixem robar. Ens maten i ens deixem matar. Escrivia Joan Sales el 1936 del misto: “¿Què n’hauríem tret de vèncer els bàrbars si ens deixàvem vèncer per la barbàrie?” Ens deixem vèncer per la barbàrie de l'administració no catalana, l’analfabetisme existencial de la no capital de Catalunya, la desolació, la desesperació, la soledat... Per la buidor. Estem buits. No hi som. Primer marxen les coses, després ens esfumarem nosaltres. Robats, comprats i exposats com a art indígena en un museu privat d’algun feixista revolucionari primari de tots els colors que ens fotrà foc amb un misto.
