Els braços de Sílvia Orriols
Preguntaria a Dolors Montserrat, que parla de manera natural el català transmès per la seva mare, per quina raó el seu partit, el PP, tindria interès en vetar-ne l’oficialitat a Europa. El castellà, la meravellosa i universal llengua en què el seu partit s’expressa i els demana que s’expressin, ja n’és, d’oficial. La llengua amb la qual ella o jo hem après, de petites, paraules catalaníssimes com filaberquí o gintònic també ho ha de ser. Fora una sort que l’ús d’una llengua més a la babel que és Europa donés feina a un sector tan precaritzat com el dels intèrprets i traductors, per cert.
A les joventuts del PP català hi ha joves (catalans “orgànics” com ella) que estan d’acord amb les polítiques liberals del partit. Els agrada pertànyer al partit (desapareguts els de Ciutadans, esmorteïts els de Vox) en part per un proscrit: Alejandro Fernández, que traspua simpatia, carisma i un toc –ell sí– “popular” que no ha tingut mai cap dels seus predecessors. Aquests joves, alguns fills de líders històrics del partit, han estat escolaritzats en escoles catalanistes. La cultura catalana –i, per tant, el català– per a aquests joves i els seus pares és tan “automàtica” i “orgànica” com l’andalusa per als joves del PP andalús. Molts d’aquests joves del PP celebren més el dia de Sant Josep menjant crema catalana que alguns de la CUP. La “tradició”, en realitat, juga a dues bandes: l’ordre i la disbauxa. L’ordre dels canelons de Sant Esteve i la disbauxa de la Patum.
Fer sorollet, ridícul, fer un petarrell, perquè el català no sigui llengua oficial a Europa és significar-se perillosament. Ser la que va de curt a la festa a la qual s’havia d’anar de llarg. Comprenc molt bé que al PP de Madrid no li interessi gens, justament, que els joves afiliats catalans enraonin entre ells en català i tinguin cap iniciativa política, excepte repartir polseretes. Els de Vox, en aquest assumpte, passen la maroma i proven de no caure a les brases. No s’estranyin, senyors del PP, si veuen jovencells dels seus arrancant-se les polseres corporatives i llançant-se als braços sempre acollidors i confortables de Sílvia Orriols.
