Bolaños, els jutges i la llei d’amnistia

MadridLa concentració de poder –i de responsabilitat– en mans del nou home fort del govern, Félix Bolaños, ara ministre de Presidència i Justícia, fa més explícit el que ja estava succeint la passada legislatura. En les mateixes mans han estat les decisions i l'execució de totes les iniciatives que han tingut a veure amb l'àmbit judicial. I sempre fent front a les situacions conflictives que s'anaven plantejant, i a la preparació del futur. Òbviament, no és que Pedro Sánchez i el PSOE tinguessin la seguretat que la seva pervivència a la Moncloa depenia d'un esquema de pactes concrets, però si mirem els passos que es van fer, queda clar que es va fer un esforç que anava més enllà d'aconseguir els acords necessaris per aprovar lleis determinades. El que es va fer va ser marcar una línia d'actuació que permetés prendre més endavant decisions tan arriscades com convingués. Sens dubte, la de la llei d'amnistia és la més perillosa que ha pres Sánchez, i ja veurem com acaba. Com s'ha vist, en el món judicial predomina una visió molt crítica sobre els acords entre el PSOE i els partits independentistes, en especial per les al·lusions al fenomen del lawfare o judicialització de la política. No obstant, és significatiu que l'associació Jutges per a la Democràcia, l'esquerra judicial, s'hagi apartat de les concentracions de protesta dels jutges.

S'està dient amb raó que sense les actuals circumstàncies de necessitat dels vots procedents dels partits independentistes el PSOE no hauria emprès ara el camí de la llei d'amnistia. Però és igualment cert que sense la tasca que s'ha fet des de la Moncloa per mantenir ponts, sobretot amb ERC, les coses haurien sigut molt més difícils. Recordeu qui es va desplaçar a Barcelona quan va esclatar la crisi del cas Pegasus, les escoltes telefòniques als dirigents independentistes i els seus cercles. Va ser Bolaños. I encara que aquest conflicte ni de bon tros està tancat –veurem què en pot sortir de la comissió d'investigació parlamentària–, si va ser possible passar temporalment pàgina amb el cessament de la llavors directora del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) és perquè des del ministeri de la Presidència es va intervenir per intentar reconduir les tensions amb els partits independentistes.

Paral·lelismes

Hi ha un cert paral·lelisme entre la imatge de Bolaños assegut amb la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, l'abril de 2022, per donar explicacions sobre aquelles escoltes, i la seva reunió amb Oriol Junqueras aquest mes de novembre, per signar els acords amb ERC. Ara bé, el que es farà en el futur immediat és més complicat. D'entrada, el clima de manca de confiança entre el PSOE i Junts persisteix després del debat d'investidura. I la figura de l'expresident Carles Puigdemont i la teranyina judicial que envolta el seu cas ho fan tot més delicat. Aquests factors s'han de tenir en compte perquè l'ofensiva per tractar de dificultar, quan no impedir, l'efectivitat de la proposició de llei d'amnistia s'anirà intensificant. La llei serà aprovada pel Congrés i amb molta probabilitat serà avalada pel Constitucional, donada la seva composició, en aquesta etapa amb majoria progressista. Però primer aquesta iniciativa haurà de fer un camí ple d'incidències i, en suma, tortuós.

Al Congrés la tramitació de la llei pot produir-se sense grans entrebancs. Però al Senat, el PP, que compta a la cambra amb majoria absoluta, ja ha fet una reforma del reglament per alentir el procediment. El PSOE recorrerà aquesta modificació, però el més probable és que la seva impugnació també tingui un curs de tramitació lent. La sentència sobre la reforma del reglament del Senat trigarà uns mesos, els suficients perquè el que acordi el tribunal tingui només efectes declaratius. És a dir, que serveixi per establir qui tenia raó, però sense cap resultat pràctic, perquè la llei haurà passat per la cambra alta per una tramitació de dos mesos, amb el ritme marcat pels populars.

El camí davant el Constitucional

Durant el temps de debat parlamentari i eventual aprovació d'esmenes seguirà existint inquietud en molts sectors socials sobre el contingut i la posterior aplicació de la llei, un cop aprovada. Pel que fa a l'àmbit de la justícia, aquest clima es mantindrà, però difícilment tindrà traducció en accions concretes fins que el text sortit del Parlament es publiqui al Butlletí Oficial de l'Estat i entri en vigor. Quan això passi, segurament la primera impugnació que entrarà al Constitucional serà el recurs d'inconstitucionalitat que presenti el PP, que haurà tingut temps per preparar-lo. Però després hi pot haver un seguit de qüestions d'inconstitucionalitat, és a dir, de consultes dirigides a l'òrgan de garanties pels jutges –Suprem inclòs– que, tenint assumptes relacionats amb el Procés, creguin que la llei és contrària a la Constitució o es plantegin dubtes sobre el seu encaix constitucional.

Fins ara, el debat entorn de la llei d'amnistia ha girat fonamentalment sobre aquest aspecte, el de la seva legalitat. Però en paral·lel a les crítiques o desqualificacions de la llei ha anat creixent les darreres setmanes el qüestionament del Constitucional. Ara s'entén millor per què el PP va tenir tant d'interès en dificultar, si no impedir, la renovació d'aquesta institució. Fins al 9 de gener passat, el Constitucional va tenir una majoria conservadora. Renovar-lo volia dir canviar la seva composició i girar la truita, a favor del bloc progressista, integrat ara per set magistrats, mentre que el grup conservador el componen quatre. Per això ara el PP intenta portar el conflicte a la Unió Europea.

En tot cas, l'oposició ha tingut un primer èxit derivat dels primers recursos presentats per particulars al Constitucional, que han provocat l'anunci de l'exministre de Justícia Juan Carlos Campo, ara magistrat de l'òrgan de garanties, en el sentit que s'abstindrà en tots els recursos que es formalitzin contra la llei d'amnistia. El tribunal rebutjarà aquests dos recursos bàsicament perquè van contra una llei que encara no està en vigor. Però entre els magistrats –no cal dir que sobretot entre els progressistes– hi ha molta preocupació perquè creuen que la pressió i l'intent de deslegitimació del Constitucional no han fet més que començar.