PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la conferència del filòsof italià Gianni Vattimo (Torí, 1936-2023) a propòsit del centenari de l’hospital psiquiàtric de Salt i transcrita a 'La Vanguardia' (18-VI-1987). Traducció pròpia. Vint-i-un anys després, entre el 6 i el 10 d’octubre del 2008, Vattimo va participar en el programa titulat “Lliçons Ferrater Mora” organitzat per la càtedra d’aquest nom a la Universitat de Girona. Vattimo va morir el 20 de setembre passat.
Wittgenstein, reflexionant sobre els jocs lingüístics, proposa el problema de la bogeria d’una manera exemplar: “A algú que volgués posar objeccions a les proposicions indubtables se li podria dir senzillament: insensat! I, per tant, no contestar-li, sinó fer-li un sermó” (“On certainty”). En un altre lloc, Wittgenstein es pregunta com es pot distingir entre algú que “equivoca els càlculs” i algú que senzillament calcula segons regles diferents de les nostres (“Observacions sobre els colors”). També podríem interrogar-nos sobre com distingim el poeta del dement, el profeta del boig, el revolucionari del malalt mental. La dissolució de la metafísica ens ha sostret la possibilitat d’establir aquesta diferenciació a partir d’una concepció realista, i objectiva, de la racionalitat. Ja no hi ha res semblant a una sana raó humana respecte a la qual les desviacions es defineixen clarament com a bogeria. I aleshores, què? Doncs hauríem de pensar que l’única manera de definir la desviació en termes hermenèutics cal que tingui un caràcter disciplinari, és a dir, que una desviació és un error de càlcul només si l’observem des del punt de vista de la “normalitat acceptada, però que podria respondre a un tipus distint de càlcul”. La imatge cultural i filosòfica de la bogeria, en l’època de “koiné” hermenèutica en la qual vivim, em sembla que s’ha de situar necessàriament entre aquests dos pols. No ens trobem pas en la perspectiva metafísica clàssica, per a la qual existeix una racionalitat exactament definida i la bogeria és el contrari, ni en l’època de la metafísica emancipativa, en la qual s’intenta eliminar la repressió per tal d’alliberar una raó més autèntica i més comprensiva que la definida per la lògica del domini. L’hermenèutica és la filosofia d’un món pluralista, d’un món que ha conegut la crisi de l’eurocentrisme i de l’evolucionisme. Des d’aquest punt de vista, la bogeria pot ser sempre una mena de càlcul diferent, malgrat que corri el perill de ser, al mateix temps, un càlcul equivocat. Probablement –segons un suggeriment que em sembla que es pot llegir en el primer apèndix afegit per Foucault a la segona edició de la seva Història de la bogeria– aquesta nova consciència està també connectada –i ho estarà per sempre– amb la possibilitat brindada pels psicomedicaments de mantenir sota control els aspectes més palmàriament físics, com el dolor de moltes malalties mentals. Separades d’aquests aspectes, les malalties mentals es presenten com interpretacions del món. Ignoro fins a quin punt tot això pot tenir un sentit pels psiquiatres, els psicòlegs o els terapeutes. Però, evidentment, des del punt filosòfic (i també, indirectament, des de la psiquiatria) em sembla important haver assolit la posició que acabo de descriure, segons la qual, si més no a escala filosòfica, la bogeria mai no es defineix rígidament ni com a contrària a la raó sana ni com a lloc de manifestació de pulsions naturals. [...]
