Les bicis pels parcs
Quan vaig arribar a Girona vaig recórrer a Google Maps per idear una ruta per dur les nenes a l’escola en bicicleta. L’aplicació em recomanava una ruta d’infart; era una ruta curta, amb molts trams estrets paral·lels a les vies principals i sense carril bici. Però quan em vaig mudar, en plena pandèmia, m’enfrontava a tota mena de desafiaments logístics, i no tenia gaire temps per qüestionar sant Google. Durant moltes setmanes li vaig fer cas. Però seguir dues criatures petites amb la seva pròpia bicicleta era esgotador als encreuaments i pels carrils bicis tan a prop dels cotxes.
Al final va ser la comissió de mobilitat de l’escola, uns pares equipats amb il·lusió desinteressada i molta empenta, que van iniciar el Bicibús, una ruta col·lectiva en què diverses famílies es troben al matí per anar tots en bicicleta. Ells ens van ensenyar la ruta que comença a la Marfà i que travessa les hortes de Santa Eugènia fins al pont de Fontajau. Des d’allà podem anar cap a Taialà o cap al Barri Vell, passant per la Devesa. És una ruta gèlida als matins d’hivern, que de vegades fem a sota zero. Al matí surten fums fantasmagòrics de les hortes, però no se senten mai els cotxes. I a la tarda el sol escalfa, els horts són plens de gent que els cuida o s’hi socarrima alguna cosa.
Aquesta nova ruta és molt més segura, perquè només hem de travessar dues cruïlles conflictives. Són gairebé 2,5 km, uns 15 minuts en bicicleta, en què només hem de frenar dues vegades i esperar el semàfor. Aquest és l’autèntic luxe de la ruta, que passa per camins de sorra molt amples sense veure ni un sol cotxe. Sobretot per no patir per les criatures, que s’embalen amb la bici.
Moure’s en bicicleta no pot ser un acte de voluntariat i l’error de moltes ciutats ha estat canviar carrils de cotxe per carrils de bicicleta, fent veure que les bicicletes en tenen prou amb un metre d’amplada per circular dins del trànsit habitual. Però els vehicles pesants (cotxes, camions, furgonetes) són un gran perill per a les estructures fràgils que són les bicicletes. No tenen retrovisor ni intermitents, i són andròmines pensades per avançar en paral·lel, amb mala visibilitat en els girs. Per això, aquelles ciutats que tenen grans espais verds o corredors (rius, parcs, horts, camps) han de procurar situar els equipaments escolars i les rutes toves tan lluny del cotxe com puguin.
A Barcelona aviat començaran les obres per pacificar l’Eixample, de moment començant pel carrer Consell de Cent. La pacificació de grans barris de la ciutat és un procés indispensable, però no sé si ens hem oblidat de la morfologia del Carrer Consell de Cent. Cada cent metres hi ha un encreuament amb un carrer perpendicular, per on, de moment, hi seguiran passant cotxes, motos, autobusos i taxis. Cada cruïlla és un perill, perquè cal anticipar els girs dels altres, i els que anem sovint en bici sabem que això requereix aturar-se, frenar, mirar i reprendre la marxa. Al final, recórrer un carrer de l’Eixample en bicicleta implica parar cada cent metres. Són els encreuaments, la superposició de diverses velocitats, masses i acceleracions el que fa perillosa la circulació de les bicicletes, tan lleugeres. A Barcelona del carrer Consell de Cent en diuen “eix verd”. Però hi seguiran circulant molts vehicles pesants! Un corredor verd hauria de ser el camí que circula pel mig d’una vall o d’un parc i permet avançar a velocitat constant sense interferències. Les bicicletes han de circular per llocs diferents de per on van els cotxes, amb els mínims encreuaments possibles.
En canvi, al futur parc del Rec Comtal, a la Sagrera, l’espai guanyat sobre el calaix ferroviari sí que pot ser un gran eix verd. Perquè durant 4 km, des de les Glòries fins a la Trinitat, es podrà recórrer un gran parc sense haver de creuar-se amb els autobusos o els cotxes. O les platges. El litoral és molt còmode de recórrer en bicicleta, perquè la línia que voreja el mar no la creuen mai els cotxes. Com el Central Park de Nova York o el Bois de Boulogne de París, que més enllà de la seva forma tenen dimensions que permeten caminar o pedalar durant hores sense haver de frenar per deixar passar els cotxes.
Aquest és un canvi majúscul que es plantegen les ciutats del segle XXI. Els parcs ja no són només llocs de contemplació i passejada dels diumenges, sinó que són infraestructures de mobilitat tova, sota l’ombra dels arbres i amb molta amplada per circular en família.
De moment, el Google Maps continua recomanant rutes als ciclistes que són les mateixes que recorren els cotxes. Però les ciutats intel·ligents comencen a segregar les rutes i a fer lloc per a grans passejos arbrats per on no hi creuin els cotxes. I, esclar, això és un gran avantatge per a les ciutats petites que tenen grans espais oberts que travessen la ciutat. Les ciutats que tenen grans parcs, pinedes i hortes són molt més agradables per als ciclistes.
