El biaix lingüístic del catalanoparlant inclusiu
Fa uns dies vaig ser convidada a una d’aquestes festes d’aniversari grosses i gatzaroses que la gent arribant a la trentena té la necessitat, gairebé moral, de celebrar, ajuntant tots els seus cercles d’amics i coneguts en una casa rural de lloguer ben lluny de ciutat.
És ben curiós perquè, en espais com aquests, sempre hi acabes coincidint amb el professor de secundària, el treballador del tercer sector o el cooperativista que –i ja em disculpareu per la veracitat del clixé– provenen del compromès món de l’associacionisme català, ja sigui en la versió més juvenil i folklòrica de l’educació en el lleure, o bé en la versió més política i antisistèmica dels moviments socials. Gent que, a banda de compartir codis i dinamitzar les activitats més sofisticades de la festa, són de bon tros els més conscienciats i els més militants en matèria d’inclusivitat social: controlen que hi hagi un bon sistema de reciclatge i que el personal recicli bé; s’asseguren que tothom se senti inclòs i partícip de tots els jocs de cucanya i que hi hagi paritat en els equips; i, sobretot, s’ocupen de supervisar que hi hagi tota mena d’opcions gastronòmiques disponibles –la vegetariana, la vegana, la sense gluten, etc.–. A la festa on vaig ser convidada, també hi eren.
Jo, enlluernada davant de la disposició i generositat generals a l’hora de tenir en consideració les necessitats i les voluntats de tothom, vaig activar el meu radar lingüístic. La decepció, però, no va trigar a fer-se’m evident. A cap dels allí presents, a excepció de l’amiga folguerolenca que havia vingut amb mi, els va sobtar que, malgrat que fos un entorn majoritàriament catalanoparlant, tothom canviava sistemàticament de llengua quan es dirigien a la minoria numèrica de castellanoparlants-bilingües que hi havia, i que això provoca una alteració total de la dinàmica lingüística de l’espai. La meva amiga i jo, visiblement incòmodes, vam constatar que la inclusivitat i la consciència social no incloïen la sensibilitat lingüística, i que els policies del reciclatge o de la gastronomia inclusiva eren molt més benvinguts i respectats que els policies de la llengua.
De tornada vaig recordar que feia poc havia llegit un article escrit per Simona Škrabec (2021) a la revista valenciana L’Espill on assajava el concepte d’“existència lingüística”. L’escriptora esloveno-catalana definia amb aquest terme la consciència que adquireixen moltíssimes persones en adonar-se que la relació amb la pròpia llengua pot assimilar-se al fet d'ensopegar quotidianament “amb una pedra a la sabata”. Un destorb incòmode que ens recorda constantment que en l’entorn on vivim la llengua que parlem potser no és prou digna, ni prou respectada, que pot arribar a ser tractada com un problema o que, definitivament, hi ha qui no la considera ni tan sols prou inclusiva.
Diria que no hi ha res que delimiti més, i més significativament, el contorn de l’existència lingüística dels catalanoparlants que l’allau de notícies que ens recorden diàriament el mal estat de salut en què es troba el català entre les generacions més joves. Un bon exemple serien les dades alarmants que Diana Silva recopilava a l'ARA sobre la darrera enquesta sociolingüística realitzada pel Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, entre les quals destacaria que el 75% de l’alumnat dels nostres instituts no s’identifica amb la llengua catalana.
Jo, que visc en un barri de Barcelona on només el 5% dels joves tenen el català com a llengua d’ús habitual, vaig pecar d’optimista pensant que en aquella festa entusiàsticament inclusiva hi trobaria aquell aixopluc lingüístic que de tant en tant tot catalanoparlant conscienciat necessita, el que t’injecta un xic d’esperança i et cura una mica l’esperit. Tot i el desengany, l’experiència va ser especialment instructiva: la militància associacionista nostrada no abaixa mai la guàrdia, excepte quan arribes tu amb la causa lingüística i els espatlles la festa.
