La barreja

i MARIA SISTERNAS TUSELL
21/05/2022
3 min

Míriam Hatibi diu, en una entrevista recollida al llibre Visions de Catalunya, de Jordi Mayoral: “Hi ha llocs a Catalunya on els immigrants viuen en un barri i la resta de població en un altre, a mi m’agradaria anar a parlar amb el regidor d’Urbanisme (que normalment són homes) i preguntar-li si s’adona del que està passant i si ho solucionarà”. Que aquestes línies serveixin per acompanyar-la, des de l’urbanisme, a passar comptes amb el regidor.

El propòsit d’integrar i treure de la pobresa la gent que arribava sense xarxa va ser, durant molt de temps, el sentit del creixement de les ciutats. Es traçaven carrers, es parcel·laven els terrenys i s’hi edificava en gran quantitat perquè ningú no hagués de viure en barraques. Allà on les butxaques no arribaven, les institucions construïen pisos assequibles per treure la gent dels carrers. Durant el franquisme es van construir massivament pisos com capses de sabates, amb el mínim cost possible. Escatimant en aïllament i en estètica, perquè del que es tractava era de fer-ne molts de cop. Mentre a les ciutats europees es feien barris sense opulència però molt dignes per a la gent sense recursos, aquí es van fer polígons. El resultat de tot això són blocs de pisos que fan mal aspecte, que no tenen les filigranes dels edificis cèntrics i que s’han anat degradant. En el millor dels casos, els ajuntaments hi han col·locat ascensors i n’han repintat les façanes, n’han millorat els espais públics i els equipaments. Però Hatibi té raó quan diu que no hi ha barreja.

I, en canvi, la barreja es pot projectar. Hi ha un consens generalitzat per fer més espais verds i treure cotxes de les ciutats, però l’agenda social, i en concret la de la integració, és força invisible.

Què hi pot fer l’urbanisme? L’urbanisme pot crear les condicions perquè famílies de poder adquisitiu diferent visquin més juntes. Per exemple, invertint en equipaments de primer ordre, com la Fundació Pau Gasol a Sant Boi o el Cruyff Court a la Vila Vella de Martorell. Pot invertir en projectes educatius pioners, que atrauran noves famílies. I també pot fer actuacions quirúrgiques: enderrocar els blocs més vells i fer lloc per a nous habitatges perquè els polígons deixin de semblar-ho i tinguin façanes boniques com les dels centres de les ciutats. L’urbanisme pot reservar un bon lloc per fer-hi una mesquita, o un temple. Pot ajudar a tramitar projectes de persones nouvingudes, perquè si els locals ja patim, ni m’imagino com deu ser de terrorífic per a les persones d’orígens diversos. L’urbanisme pot orientar bé els edificis perquè no costi tant escalfar-los a l’hivern i ventilar-los a l’estiu, i pot exigir un nivell arquitectònic exquisit, perquè les noves arquitectures d’aquests llocs són encara més crítiques que les de Sarrià o Pedralbes. L’urbanisme ha de fer lloc per a projectes nous que puguin aportar també recursos per millorar el que hi ha.

I allà on no hi ha abundància, hi ha valors i cultura. A Salt no hi ha repartidors de menjar a domicili, perquè hi ha molta cuina a casa. Tant de bo això contagiï les ganes per acabar amb el delivery a les ciutats de l’abundància. I a l’estiu tothom obre les finestres en orientacions oposades, per fer que circuli l’aire, en lloc de gastar-s’ho en aparells que fan fred i soroll. El suposat progrés occidental que promou les cases passives plenes de finestres nòrdiques o els xalets americans potser no ho és tant veient les medines àrabs i els carrers porxats del Pakistan.

És cert que l’urbanisme acostuma a passar de puntetes sobre la qüestió de la integració. L’argument habitual és que aquesta no és una qüestió de totxo sinó d’educadors socials, assistència i acompanyament. Però aquests barris millorarien molt si no estiguessin delimitats per les barreres mentals entre orígens, creences i poders adquisitius.

A aquestes altures, el regidor d’Urbanisme de torn ja deu tenir el cap com un timbal. La recomanació seria que s’ajudés dels adolescents del barri, que acostumen a ser experts i acumulen hores de pràctiques al carrer. I que es reivindiqui, perquè no és el mateix ser regidor d’Urbanisme en una ciutat rica que en una ciutat pobra. Això vol dir repassar els plans de gran escala i veure si el seu municipi és considerat un espai d’acció prioritària. La intuïció de Hatibi és bona perquè ni el PDU metropolità ni els Plans Territorials de Catalunya assenyalen els barris vulnerables com a llocs d’accions prioritàries. I això vol dir que, malauradament, encara no preocupa gaire que a Catalunya hi hagi llocs on els immigrants viuen en un barri i la resta de població en un altre.

stats