Barcelona: un sacrifici a l’altar del 23-J
El fantasma de Manuel Valls havia planat les tres setmanes que han passat des de les eleccions del 28-M i finalment es va fer present ahir en el ple de constitució de l’Ajuntament de Barcelona. La maniobra d’última hora dels comuns –acceptant quedar fora del govern per facilitar que els vots del PP permetessin un govern de Collboni– va tornar a impedir l’arribada al govern de la capital catalana d’un alcalde independentista, en aquest cas Xavier Trias, sacrificat en l’altar de les eleccions del 23-J. Una operació d’estat –una altra– a la capital catalana.
I això que durant dies va semblar que els mateixos comicis espanyols farien impossibles els pactes alternatius al candidat de Junts pels interessos contraposats del PSC, els comuns i el PP. Al final, però, la maquinària de pressió socialista va tornar a ser efectiva. Ho havien intentat primer sobre Esquerra –acusant-la d’entregar el govern a la dreta fins i tot amb editorials dels programes de la SER– i després sobre el PP –encara ahir al matí els ministres del govern espanyol culpaven Alberto Núñez Feijóo de la possibilitat que l’independentisme governés Barcelona–. Aquesta va acabar sent la tecla efectiva.
A l’hora de la veritat a Trias li va pesar allò que havia volgut evitar durant tota la campanya: l’etiqueta de ser de Junts per Catalunya. Aquest va ser el ressort definitiu que va portar Feijóo a donar l’alcaldia als socialistes; la negativa a assumir abans de les eleccions espanyoles el desgast d’haver “regalat Barcelona al partit de Carles Puigdemont”, com s’havien encarregat de remarcar els altaveus socialistes en les últimes setmanes. Una llosa excessiva per al dirigent popular, ja que, combinada amb el desgast dels acords amb Vox, podia llastar-lo en la seva cursa cap a la Moncloa.
El pacte de l’hemeroteca
Amb el pacte d’ahir, que podríem batejar com el de l’hemeroteca per la quantitat de contradiccions que deixen els principals implicats –des del No participarem en aliances amb el PP dels comuns al Me n’aniré a l’oposició si quedo segon de Jaume Collboni–, Feijóo va preferir poder penjar-se l’etiqueta d’home “amb sentit d’estat”, com pregonaven ahir des del PP, encara que això suposés donar oxigen a uns socialistes molt tocats després de la desfeta del 28-M i que tindran en Barcelona un dels seus principals feus a l’Estat.
Amb l’operació, doncs, el PP hi guanya relat i el PSOE poder. Més dubtós és el rèdit dels comuns, de Sumar i de la mateixa Ada Colau. És cert que el nou escenari els dona més pes en l’aritmètica municipal i els pot ajudar a suavitzar els canvis en projectes clau de ciutat per a ells, però pel camí es deixen definitivament l’aurèola de partit transformador –el pes de la vella guàrdia d’ICV en les últimes decisions és clar– i reforcen la imatge d’una política de blocs a Catalunya que sempre havien dit voler evitar.
