Un Barça frustrat

La més que probable eliminació del Barça de la Champions a l'octubre és un sinistre que obliga a recalcular on és l'equip i quant temps més trigarà a assolir uns objectius que els barcelonistes esperaven per a aquesta temporada. Perquè aquest any no serà.

La plantilla s'ha reforçat per sobre de les limitacions econòmiques i administratives del club, però, ara com ara, el Barça encara no pot contractar tot el talent que vol i quan el vol, ni prescindir del que ja està per jugar a Miami. Amb aquest hàndicap, qualsevol contratemps, sigui un grup de la mort, tres lesions de titulars de la defensa amb les seleccions, un error impropi de Piqué o un VAR arbitral que fa ferum de represàlia per la Superlliga, es converteix en el precipici on s’estimben els somnis.

La frustració és gran, perquè semblava que el Barça ja havia tornat, però en l'esport professional ningú, ni el president amb més ofici, pot triar la velocitat amb què tornarà a fer allò que va prometre. I amb tot, els fonaments són més sòlids que fa un any. L'ambient és positiu, i n'hi ha prou de veure el suport incondicional dels socis a l'estadi malgrat el joc i els resultats. La Lliga és ben possible, fins i tot passi el que passi aquest diumenge al Bernabéu.

El pitjor no és la imprevisibilitat del Barça (i no em refereixo només a Dembélé, que combina una genialitat i una espifiada en el mateix minut, o a la pobra aportació de Raphinha, Ansu Fati o Ferran Torres) sinó la desaparició d'un llibre d'estil que se suposa que l'equip hauria de saber-se de memòria: dificultats per treure la pilota jugada des de darrere, falta de control dels temps del partit i un mig del camp que corre més que no governa. Incomprensible per a un equip entrenat per Xavi, que va ser un seny ordenador i un dels més grans migcampistes de la història.