UNA MONADA

La balada de 'Tete' Caldentey

MIQUEL CARDELL
MIQUEL CARDELL

Vicenç Caldentey –en el seu moment li varen dir Tete’, perquè tenir un nom de guerra era modern, i les coses modernes passaven en castellà– va ser el primer guitarrista que va tenir a Mallorca un pedal distorsionador i un dels fundadors dels Z-66.
Surten al cartell d’aquell llegendari concert de Jimi Hendrix a Sgt. Peppers –“boom crash”, en va dir la crítica local, el 1968– i varen tenir el seu moment de fama i potser de glòria, quan la fama i la glòria del rock volien dir fer gires per sales de festa i teatres de la Península, de ciutat en ciutat en un Seat 1500, amb els altaveus al terradet i els instruments al portamaletes.
Aviat farà deu anys que va morir, i crec que li devem com a poc un record, un homenatge. Però avui no és d’això que volia parlar, ni de la seva vida un punt novel·lesca de fill desheretat del rock and roll, que es mereixeria una novel·la o almanco un poema que molt bé es podria titular com aquest article.
Com a les lletres de moltes cançons d’aquells anys del boom, es va enamorar d’una turista, se’n va anar nord enllà amb ella i passat un temps es divorciaren. En aquest punt, una nit d’hivern, travessant un parc del centre de la capital que he oblidat, un grup d’skinheads el va afinar com a objectiu, un morè, un estranger, què fas a casa nostra? arruix! Potser perquè en Vicenç, a part de ser bona persona de mena i de cuinar uns grans arrossos amb peix, tenia fesomia d’àrab de pel·lícula. Es descrivia a ell mateix fugint cametes em valguen per un parc glaçat davant una guarda de bèsties agressives armades amb cadenes i pals de beisbol. I afegia que al matí següent va fer les maletes i va tornar.
Hi pens aquests dies que veig com per aquí d’aquí i d’Europa es va repetint i repicant la idea, o l’expressió, “la invasió africana”.
De mestres d’aquest, diguem, pensar, no en manquen. Ni bèsties italianes ni membres més o manco subalterns de la banda popular ni el seu nou capo, que és possible que hagi fet un màster sobre invasions en alguna universitat de nom “campechano”.
Resultaria que estam sotmesos a una invasió que posa en perill els fonaments de la nostra societat (la reforma laboral Rajoy? la llei mordassa? la desigualtat creixent? les caixes B? els músics a la presó? les garrotades d’octubre?). I que cal defensar-nos abans de ser una minoria atemorida per masses islamistes. I que potser caldria també aplicar un pla Marshall (però no éreu vosaltres que, any rere any, heu retallat les partides d’ajut internacional al desenvolupament?)
Hi veig el ressò local d’un populisme creixent a Europa, i una dretota que de cop es veu enderrocada i en retrocés, i en competència entre dues marques, i prova de treure avantatge electoral a curt termini, a veure qui la diu més grossa, acudint a la por i atiant irresponsablement un problema de racisme i abandó democràtic.
Mentrestant, l’esquerra, per dir-ho així, diu buidors com Sánchez quan parla de crear comandaments operatius, optimitzar recursos, seguir actuacions… o es refugia en un bonisme sentimental que tampoc no es caracteritza pel seu rigor ni per l’atenció al que passa a la societat.
Si hi ha un fet indubtable, és que per ara el fenomen de la immigració provinent d’Àfrica no s’aturarà, ni amb fronteres, ni amb reixes, ni amb camps de concentració franquiciats. Venen d’on venen, fugen del que fugen, veuen a la tele que les nostres mascotes mengen millor que els seus fills… No sé quina solució, que segur que és complexa i a llarg termini, es pot plantejar, però sé que cal un debat seriós, profund i radical, perquè ens hi jugam el nostre futur, com a estat espanyol i com a Europa, perquè decidir com afrontam aquesta situació és decidir què volem ser, quina classe de societat i en base a quins valors.
Si llavors resulta que consideram que són invasors perillosos i no persones, actuem en conseqüència, deixem de plànyer els infants ofegats i enfonsem-los tots d’una puta vegada. Però, entretant, alerta amb els que descriuen amenaces d’invasions, perquè tenc la impressió que per mirar de treure un vot de por, o perquè han trobat una excusa al seu odi, preparen el camp a la guarda de psicòpates que es disposa a encalçar Vicenç Caldentey pels nostres parcs nocturns.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF