11/05/2022

La desorientació d'alguns empresaris

3 min
La fila zero de la trobada del Cercle d'Economia d'enguany, dilluns.

1. Senyals. La premsa ha glossat a bastament l’obscena seqüència del president d’Iberdrola, Sánchez Galán, a Sagunt, rient en gran excitació mentre tractava de “tontos” deu milions de clients de la tarifa regulada de les elèctriques. Però a la reunió del Cercle d’Economia de Barcelona hi va haver també alguna passada de frenada que obliga a preguntar-se sobre l’estat d’esperit d’alguns sectors empresarials. Així, es va veure l’enèsima exhibició del ressentiment de classe davant de l’alcaldessa Colau, sovint amb gotes de masclisme mal contingut, com quan Javier Faus li diu que la presentació de la seva intervenció serà curta perquè no se l’ha preparat com la del president Aragonès o com quan el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, trona dient que els ciutadans han de poder circular en cotxe per Barcelona “quan els doni la gana”. Una posició, per altra part, clarament contrària a l’orientació de les grans ciutats en països democràtics. 

Però més enllà dels exabruptes, i de fer del Cercle la casa del rei a Catalunya, el que s’està confirmant aquests dies són tendències inquietants en el posicionament d’una part del sector empresarial, en la línia d’un distanciament creixent dels problemes d’una societat que ha encadenat tres patacades: la crisi del 2008, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, a més del conflicte sobiranista. Un món nou que tracten amb mirada vella. Fer del creixement horitzó absolut, menystenir l’agenda ecològica o presentar la supressió dels impostos de patrimoni i de successions com a prioritat és optar per la fugida endavant, per no veure o no voler veure la gran amenaça del moment, l’autoritarisme postdemocràtic, que és el que s’acaba imposant quan es trenquen els equilibris socials mínims. I tot plegat adornat amb un cosmopolitisme provincià –que dona per bona qualsevol iniciativa sempre que vingui de fora–, trencant així amb la gran tradició del maragallisme, que va situar sempre en el seu horitzó la voluntat de fer de Barcelona referent i no còpia: el model Barcelona. 

En l’escalada del procés independentista, els sectors empresarials van abaixar el to i salvar els mobles seguint les exigències que venien de Madrid. En aquest temps es van trencar lligams i aliances. El canvi d’escenari respecte als anys del pujolisme fou total. La dialèctica entre el nacionalisme pujolista i la urbanitat maragalliana va saltar pels aires. Artur Mas va ser vist com la gran esperança blanca per bona part del món econòmic, que el considerava un dels seus, fins que la seva caiguda i l’embat del 2017 van donar pas a la perplexitat. I ara, en la fase de confusió en què l’independentisme no troba el lloc ni l’harmonia i, atrapat en les seves contradiccions, té dificultats per prioritzar degudament l’agenda i atendre les inquietuds de la ciutadania, un sector del món empresarial, donat el grau d’irrellevància de Ciutadans i el PP, ha trobat la sintonia amb el PSC –amb Collboni com a aposta municipal i amb Illa com a pont amb el govern de Madrid– a l’espera del que passi amb Feijóo, la nova esperança blanca. I fins i tot alimentant la fantasia de la gran coalició. 

2. Majoria plural. “Estem aquí per ajudar”, diu, en contrapunt, Junqueras a El País. “La nostra voluntat és poder votar allò que estem convençuts que és útil per a la ciutadania”. El Catalangate ha donat una oportunitat a l’independentisme de fer-se respectar. El president Sánchez, després d’uns primers moments de confusió, sembla haver entès el risc que corria. De moment, ja ha donat un primer cap: la destitució de Paz Esteban, directora del CNI, defugint així les consignes de tancar files amb la dreta en defensa del deep state que predominaven en l’espai de comunicació madrileny. Sembla que d’aquesta manera Sánchez reconeix la necessitat de conservar la majoria plural que sosté l’actual govern espanyol. I sembla que Esquerra té clar que no hi ha cap més sortida i que, per molt que li pesi l’alè de Junts que l’empaita, ha entès que ara mateix perdre la capacitat d’incidència a Madrid i obrir pas al tàndem PP-Vox seria un disbarat. Aquesta és la situació. I en aquest escenari és bo que tothom es vagi retratant.