Laura Izquierdo Sánchez
09/06/2023

Autodefensa

4 min

Llegesc l’assaig de la professora i filòsofa catalana Laura Llevadot (Barcelona, 1970) Mi herida existía antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual (Tusquets, 2022) i no puc sentir-me més que complaguda per l’èxtasi de coneixement al qual ens dona accés, en un exercici de despertar a la veritat que ja preexistia i ens acompanya a cada una de nosaltres, malgrat no ser-ne conscients, com diria una altra gran filòsofa, Maria Zambrano, la qual també té un espai imprescindible en el  seu escrit. De totes les tesis que planteja Llevadot em vull aturar en la referència que fa al poema de Maria-Mercè Marçal –que va llegir Daddy (1962) de la poeta estadounidenca Sylvia Plath– Aquella part de mi que adorava un feixista (1988), tot un cant-reflexió a adonar-nos  que el poder i el desig de dominació no poden existir més que sostinguts pel desig –profund, sistemàtic, estructural i, en aquest sentit, desig personal esdevingut polític– d’ésser dominades. Com planteja la professora catalana al capítol 8, el feminisme ens ha desvetllat aquesta veritat: “Entre l’oprimit i l’opressor, entre el dominat i el sobirà, entre l’esclau i l’amo, existeix una relació de desig”. Marçal, al seu poema, es vol defensar del tirà que l’habita i la configura com a dona, malgrat la paradoxa que suposa ferir-se a si mateixa en l’exercici de l’autodefensa. 

Tots els feixistes, o un, o algun d’ells et fan passar de l’èxtasi i la llibertat arrasadora al desig endiablat de venjança i tortura. Pandora i Medusa, les meves amants en l’obscuritat, il·luminen el dolç sabor de la legítima defensa i l’aferrada a les Erínies que, embogides de furor, persegueixen els criminals que gosen desequilibrar l’ordre establert. Qui ens podrà salvar del feixista, que s’apodera de nosaltres a través del logos 'grandèrrim' i fal·locèntric que construeix les dones, i  els homes també, la societat sencera, a la seva imatge i semblança? Potser no es tracta de salvar-nos, sinó de renéixer en un acte volitiu que invoqui la utopia del no-res, de la nuesa de no saber, del no voler saber. El feixista repeteix al llarg dels segles el mantra de l’esforç, l’individualisme, el mercat, l’autoexigència, la producció, la destrucció d’allò comú, la privatització de la intel·ligència a favor de l’estultícia col·lectiva. Amb el seu diàleg bel·licós ens aboca a la confusió i a la ignorància, individual i col·lectiva. 

El feixisme s’encoratja davant d’aquesta ignorància col·lectiva: un no saber què que arrossegam des de fa més de set dècades, o un no voler saber col·lectiu que els feixistes, amb la seva moralina correctiva, contraresten amb un paradís perdut d’abundància i d’ordre social, rectitud moral i neteja de sang. I la gent s’ho creu. Creuen en el seu discurs redemptor que se’ns ha colat i ben colat en els darrers comicis municipals i autonòmics. Com hem pogut arribar fins aquí?, es demanen aquests dies alguns i algunes. Com així part de la classe treballadora, dels barris més humils i necessitats de Ciutat, i dels joves, han decidit votar aquesta formació feixista i violenta, discriminadora i opressora? Quines idiosincràsies individuals i socials fan que part de la població de la classe oprimida voti els seus opressors? És el moment, malgrat que tenien indicis que ho haurien d’haver fet fa temps, de tornar a la necessària autocrítica i revisió de les polítiques dels partits de l’esquerra, de replantejar-se seriosament per què han deixat que part de la població que haurien de representar hagi triat el seu propi opressor com a salvador. Aquest és un fet que tocaria revisar en profunditat per les aliances de l’esquerra. Mentre l’esquerra ha dut a terme unes polítiques que no sempre han respost a les vertaderes necessitats de la classe treballadora, els feixistes han festejat i xiuxiuejat a les orelles dels més desafavorits, fins que el seu discurs ha calat ben endins. Et voilà els resultats: el fantasma instal·lat a Europa ja ha traspassat fronteres i el tenim a ca nostra. Hem passat de ser uns espectadors de l’amenaça real que assoleix el vell continent a ser els actors i actrius que a partir d’ara s’hauran de menjar amb patates les directrius dels neofeixistes: privatització dels béns comuns, xenofòbia i racisme, retrocés i castració de les polítiques públiques, pèrdua dels drets lingüístics de la nostra llengua, discursos antifeministes…

Davant aquest panorama, som un poc escèptica, ho reconec, #totesitotsensn'anamalamerda.Torn al títol d’aquest article i, en una mena d’invocació a l’esperança que neix de les pensadores i escriptores que  anomèn, em vull donar una treva: davant l’avanç del feixisme a ca nostra voldria agafar el testimoni de la 'medusa desossada' de Maria-Mercè Marçal i assajar una mena d’autodefensa enfront del feixisme que bé podria ser la de tots i totes, o d’alguns, o de ningú, assumint nous riscos. Com Sylvia Plath, que opta per l’atac directe i sense contemplacions al feixista, o Marçal, que es defensa d’aquest negant-se que la modeli a la seva imatge i expressió. Tant de bo ens puguem inspirar en les dues poetes per trobar la manera d’enderrocar els feixistes.

Professora i coeducadora
stats