Aurora Picornell

A Aurora Picornell els seus assassins li van disparar tres vegades al cap, una a les costelles i una altra a una mà, i la degueren torturar o maltractar, perquè el seu esquelet té el peronè romput. Això va ser la nit del 5 de gener de 1937, nit de Reis. Amb Belarmina González, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pasqual, les Roges del Molinar, varen cometre atrocitats semblants. Després les van tirar dins la fossa comuna de Son Coletes, a Manacor. A Gabriel i Ignasi Picornell, pare i germà d'Aurora, també els van assassinar i els van tirar a la fossa de Porreres. Sembla que un dels assassins va comparèixer a un cafè del Molinar amb uns sostenidors tacats de sang, dient que eren els de n'Aurora Picornell. És versemblant, perquè els botxins feixistes (els matons, com se'ls denominava) solien bravejar dels seus crims dins els cafès, davant d'una concurrència que, o bé els aplaudia i els encoratjava a continuar matant, o bé callava per por. És quasi segur que en fessin burla, de l'assassinat sense judici de n'Aurora i les seves companyes, perquè les odiaven especialment. Aurora Picornell, en particular, s'havia convertit en un referent de l'esquerra: comunista, sindicalista, feminista. No van resistir la temptació de destruir-la i d'intentar esborrar-ne qualsevol rastre.

Com diu Antoni Tugores, un dels historiadors a qui devem una feina més rellevant i sostinguda al llarg dels anys sobre la Guerra Civil a Mallorca en general i sobre Aurora Picornell en particular, “totes les víctimes tenen el mateix valor, però algunes són símbols”. El que van fer els feixistes amb les Roges del Molinar ho van fer també amb centenars, milers de persones més, tirades també de qualsevol manera a les cunetes, als pous, a les fosses comunes, acaramullades, sense respecte pels seus cossos, cercant posar fi a les seves vides però també a la seva dignitat. I allò llastimós és que aquests assassins sempre varen comptar amb l'aquiescència, amb el suport, amb el silenci (temorós, però que acabava esdevenint còmplice) de la bona gent. La bona gent que sabia mirar a una altra banda, la bona gent que murmurava que potser sí que eren radicals i s'ho havien cercat, la bona gent que s'empassava la propaganda feixista perquè en el fons li agradava allò que deia, la bona gent que trobava que les llibertats són embulls i maldecaps i val més les coses clares i estar bé i jesús, per quatre dies que vivim no ens hem de complicar, la bona gent que fa de bona gent que encara avui sosté que la dictadura franquista no va ser tan cruel. A banda d'una colla de lladres, el franquisme va ser un règim de carnissers sanguinaris que passaven gust de matar i d'ordenar matar. Començant, naturalment, pel mateix Franco.

D'aquesta bona gent, que continua existint, es nodreixen els vots de la dreta nacionalista espanyola, especialment del PP i Vox. El primer és un partit que es nega a condemnar el franquisme; el segon, directament el reivindica i l'aplaudeix. Quan es parla de persones com Aurora Picornell, tot d'una salten amb la necessitat de reconèixer les víctimes “de l'altre bàndol”. Però aquests ja van ser reconeguts àmpliament per la dictadura: els deien caídos, o herois, mentre que als altres els dedicaven menyspreu i difamacions. De les famílies de les víctimes del feixisme, durant molts d'anys, se n'han rigut o les han insultat. Encara ho fan, i d'això en volen dir consens i concòrdia. Al costat de les restes d'Aurora Picornell s'ha trobat la seva ploma estilogràfica, amb la qual va escriure tants de textos a favor del progrés i la llibertat, i contra l'obscurantisme i el feixisme. Algú dirà que és un tòpic, però és una bona ocasió per recordar que la paraula acaba vencent damunt la força, encara que hagin de passar vuitanta-cinc anys de silenci i mentides.

Sebastià Alzamora és escriptor