Quan augmenten les desigualtats

Fa gairebé dos anys, en iniciar-se aquest temps de pandèmia, ens preguntàvem quins canvis ens portaria i si serien o no socialment positius. Alguns ho han estat: amb moltes dificultats, anem vencent la mort que ens portava el virus, i això s’ha aconseguit gràcies a la recerca i al coneixement, uns recursos socials que ens mostren que podem confiar-hi. D’altres, però, no són tan favorables, perquè aquesta situació ha propiciat el creixement d’algunes tendències anteriors més aviat negatives. La pandèmia ha trencat rutines, i ha creat possibilitats de repensar-ho tot. Però veiem reinstal·lar-se’n moltes i el panorama que es dibuixa, a nivell mundial, és més aviat preocupant.

Alguns fets: segons l’estudi elaborat pel World Inequality Lab que es va fer públic fa poc, la pandèmia sembla haver accelerat encara més el creixement extrem de les desigualtats econòmiques que patim. La piràmide social esdevé cada vegada més ampla en la seva base i més estreta al capdamunt: un petit grup de persones, el 0,001% de la població mundial, va augmentar la seva riquesa en un 14% en aquest període, mentre 100 milions de persones arribaven a una pobresa extrema. Sé que les xifres són fredes i poden semblar poc significatives, però crec que en aquest cas cal que siguem conscients del que està passant, perquè el procés d’acumulació de la riquesa en molt poques mans significa, alhora, una total falsificació de la democràcia. Els diners, en grans quantitats, donen un immens poder de decisió sobre l’ús dels recursos naturals, i aquestes decisions, concentrades en poques persones, s’escapen del control de la població i els governs, pressionats per acceptar imposicions d’aquestes elits econòmiques i incapaços d’aturar-les a nivell internacional.

Com es reparteix ara la riquesa mundial? El 76% d’aquesta riquesa es troba en mans del 10% més ric del món, que acapara també el 52% de tots els recursos corresponents a rendes. A l’altre extrem, el 50% dels habitants del planeta reben només el 8% de les rendes i el 2% de la riquesa. Una distribució que no només és desigual, sinó que cada vegada ho és més. Ens ho va explicar detalladament Piketty fa pocs anys: els mecanismes econòmics i jurídics que s’han anat instal·lant produeixen, d’una manera relativament mecànica, l’acumulació de tota la riquesa en poques mans; com més ric és un ciutadà més ràpidament creixen els seus recursos. El 0,001% més ric ha experimentat un creixement d’un 5,9% anual del que posseeix, i d’aquest 0,001% , el 10% més ric, un 8,1% anual.

Aquestes xifres són paoroses, perquè impliquen que els humans depenem totalment del caprici i l’atzar, i que tots els esforços per redreçar els excessos que s’han comès sobre la naturalesa, tan amenaçadors, se’n poden anar en orris per la voluntat d’uns quants magnats; de fet, ja ho demostren clarament els decebedors resultats de la darrera conferència a Glasgow. Però l’acceleració de les desigualtats té també conseqüències en altres plans, i especialment en el polític: la polarització econòmica desencadena, d’una manera també gairebé mecànica, la polarització política. En una societat en què una estricta minoria vol mantenir i reforçar els mecanismes que li permeten drenar la riquesa col·lectiva, mentre una quantitat creixent de persones no poden subsistir al nivell que la pròpia societat ha establert com a adequat, la polarització política es genera sense aturador. I això provoca espirals creixents d’enfrontaments amb moltes probabilitats d’acabar suspenent les llibertats i abocant a una dictadura.

Alhora, hi ha també un altre fenomen que s’està produint, i que és, en certa manera, nou. En el passat les burgesies han jugat la carta dels nacionalismes per enfrontar-se en el tauler mundial i veure qui podia aconseguir una millor situació per als seus negocis. La mundialització ha capgirat aquesta situació, i ara els sentiments nacionalistes són bàsicament utilitzats per mobilitzar els sectors populars i enfrontar-los als drets democràtics. Mentre en el passat els dirigents obrers es declaraven internacionalistes enfront de les elits nacionalistes, ara són els Trump de tota mena els que mobilitzen en nom de la nació la gent més empobrida i desesperada, per anar ofegant una democràcia i una noció d’igualtat que les elits consideren un obstacle.

No tracto pas de fer por a ningú, ni de col·laborar a crear sensacions d’impotència. Però em sembla totalment necessari analitzar fins al final les tendències mundials que veiem avançar, per tal d’intentar capgirar-les. Per tractar d’aconseguir que el rumb de la societat faci un tomb en una altra direcció. Potser encara hi som a temps, perquè atenció, tenim molts exemples de com, quan s’aixeca un vent de follia i intransigència, els drets, la voluntat de pau i la raó queden, durant un temps, anorreats.