Artificials
Durant uns dies es va parlar de la desaparició o tancament de la xarxa social Twitter, per bé que fer aquesta conjectura, després que el nou propietari hagués pagat 44.000 milions de dòlars per adquirir la joguina més cara del planeta, no tenia ni cap ni peus. El primer que va fer el nou amo és fer fora bona part del personal que s’encarregava de la moderació del contingut, el qual seria reemplaçat per intel·ligència artificial (IA) a partir de llavors.
La importància de Twitter, el que ha significat aquesta plataforma per la informació global i local durant l’última dècada, és una cosa que haurà de ser ponderada pels historiadors de la comunicació, per tot el que ha tingut de dolent —les notícies falses, la polarització que promou— i també per les coses bones que pot haver fomentat a l’hora de democratitzar l’opinió, donar veu i sovint justa notorietat a qui no en tenia, o possibilitar les crítiques més enllà dels canals habituals.
Twitter no és un servei públic: és una empresa que ha de tenir beneficis, i que basa el seu negoci en les dades que ens extreu amb les connexions, i la publicitat que ens col·loca davant dels ulls, a més d’estar dissenyada per motivar que en siguem ‘addictes’. L’afer de Cambridge Analytica —l’empresa britànica que comprava dades a Facebook sobre els usuaris i d’elles en va extreure informació decisiva, que va vendre als directors de la campanya de Trump i als partidaris del Brexit, tot per fer tombar la balança del costat conservador— hauria de fer-nos reflexionar molt severament sobre la manera en què ens deixem manipular, per molt lúcids que ens pensem que som enfront de les pantalles.
Des que les màquines ens guanyen a escacs, i ara ja també al Diplomacy, gràcies a la IA que ha desenvolupat Meta, o ara amb les notícies del que està fent el govern xinès amb el seguiment total dels telèfons mòbils dels seus ciutadans (per gestionar el flux de persones, el consum d’energia) que ens podem demanar: qui ho governa, realment, tot això? Aquests dies, més aviat en clau còmica que crítica, trobo que molta gent xateja amb un motor d’IA, el XatGPT, i que aconsegueixen mantenir-hi converses amb tot el sentit, o fins i tot generar textos que poden tenir la seva gràcia. Amb el temps, això no farà més que millorar, és a dir, empitjorar pel que fa a la seva capacitat de simular els processos mentals de les persones, fins i tot en els prejudicis que podem tenir. S’ha demostrat que un sistema governat per algoritmes pot tenir biaixos sexistes o racistes —‘Armes de destrucció matemàtica’, en diu Cathy O’Neil en un llibre polèmic—; ja hi ha veus crítiques que denuncien la manca de ‘factor humà’ en la presa de decisions sobre la seguretat, l’economia personal o la salut.
La intel·ligència humana està sotmesa a lleis, sovint excessives. I això contrasta amb el buit legal que hi ha entorn de la IA. Tot això és tecnologia, sobretot xinesa i nord-americana. La resta del món hi va a remolc, proposant mesures que sempre arriben tard, com sol passar sempre.
