24/02/2023

L'arriscat camí d'Ucraïna cap a la victòria

8 min
El crani d'un animal sobre la neu en una granja destruïda per l'exèrcit rus, a Bohorodychne, a l'est d'Ucraïna, el 24 de febrer de 2023.

El general Valeri Zaluzhni, un home corpulent, enèrgic, amb les galtes vermelles, seu a l'escriptori de Kíiv des d’on comanda totes les forces armades d'Ucraïna. Li pregunto què necessiten d'Occident. En primer lloc, sistemes de defensa aèria. Amb un centelleig als ulls, es descorda la cremallera del polar caqui perquè vegi una samarreta llampant que demana "F-16!" A la llista també hi ha míssils de llarg abast, com els ATACMS estatunidencs i els Storm Shadow franco-britànics, per poder atacar objectius russos més enllà de l’abast del seu arsenal actual. El general s’aixeca d’un salt, desapareix darrere d'un armari d'oficina amb les portes de vidre en una zona mig improvisada per poder-hi dormir i torna amb una altra samarreta, que aquesta vegada demana míssils. Pel que sembla, té una samarreta per a cada arma.

Ara que fa un any de la invasió a gran escala de Vladímir Putin, les forces ucraïneses s'estan quedant gairebé sense munició del calibre que necessita el seu armament, majoritàriament postsoviètic, mentre Rússia envia una onada rere l’altra de carn de canó criminal contra ciutats com Bakhmut. Els ucraïnesos no tenen ni de bon tros prou material de l'OTAN per substituir l'equipament més antic. Els canons postsoviètics utilitzen un calibre de 152 mm, i els de l’OTAN, de 155: d’aquesta diferència de 3 mil·límetres pot dependre el futur d'Europa. Hi ha un problema similar amb els tancs. Tot i que per fi estan arribant alguns Leopard de fabricació alemanya i alguns Challenger britànics, la majoria dels tancs d'Ucraïna encara són models postsoviètics. Sense munició, em diu Zaluzhni, "no són tancs, sinó tractors".

Parlant amb el comandant en cap d'Ucraïna, que és, de cap a peus, el soldat dels soldats, s’entén que les apassionades peticions de més armament que ha fet el president Volodímir Zelenski en la seva gira llampec per Londres ("ales per a la llibertat"), París i Brussel·les no són només una mena de carta als Reis retòrica. Reflecteixen unes necessitats militars calculades i precises. I passar una setmana a Kíiv i els seus voltants, i després alguns dies a la Conferència de Seguretat de Munic, no deixa lloc a dubte que els pròxims sis mesos podrien ser decisius per a Ucraïna.

Vaig arribar a Kíiv des de Polònia en un tren nocturn vell i esgavellat (res a veure amb el model de luxe que va transportar el president dels Estats Units, Joe Biden, per la mateixa ruta) i em vaig trobar directament un avís d'atac aeri; per tant, vaig passar diverses hores en un refugi antiaeri. Però si no fos per les hores sota terra pels avisos d'atacs aeris ("No tenim prou refugis antiaeris per als estudiants", va sospirar un acadèmic, una afirmació que posa en perspectiva els problemes de les universitats occidentals) i els talls de llum, els sacs de sorra, els soldats omnipresents i l’absència de dones i fills, la vida a Kíiv sembla, aparentment, molt normal.

Tothom està mobilitzat per la victòria. El meu estudiant assistent em mostra l'aplicació Exèrcit de Drons, on es pot informar de la ubicació de les tropes russes. El cap dels ferrocarrils d'Ucraïna m'explica com han mantingut els trens en marxa i com han evacuat 4 milions de persones i portat gasoil per tot el país. Periodistes, escriptors i artistes documenten el caràcter genocida de l'ocupació russa. "Serà la guerra més ben documentada de la història", diuen. A Butxa, Irpín, Hostómel i Borodianka –noms que ens resulten familiars com abans ens passava amb Srebrenica i Vukovar– hi ha escenes de destrucció, testimonis de primera mà i fotos d'atrocitats que et fan sentir físicament malalt. A les oficines governamentals i els think tanks, la gent treballa al mateix temps per la reconstrucció, les reformes i l'adhesió tant a la UE com a l'OTAN. "L’agilitat és la nostra carta guanyadora", diu Olha Stefaníxina, responsable de la integració euroatlàntica d’Ucraïna.

Imatge del 12 d'abril de 2022 en què un soldat rus inspeccionava els danys a l'interior del Teatre Dramàtic de Mariúpol.

A la llibreria Siaivo [Resplandor], al centre de Kíiv, els treballadors recullen llibres en rus per reciclar-los; els ingressos es destinaran a l'exèrcit ucraïnès. Una dependenta, la Lídia, em diu que ja han reciclat més de 111.000 llibres i han comprat un vehicle de suport militar que els soldats, agraïts, anomenen Siaivomobile. Al soterrani, m'ensenya un munt de llibres ben empaquetats, com ara Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i una edició russa de Kafka, a l'espera de ser destruïts. Un home entra amb un parell de paquets nous i pregunta amb desconfiança: "Podries agafar 55 volums de Lenin?" Esclar! Quan aquesta maleïda guerra acabi, la Lídia i els seus col·legues voldrien convertir el negoci en una llibreria més moderna i "europea".

Però també hi ha esgotament, realisme sobri i la consciència que els costos humans creixen inexorablement. "En certa manera estem perdent –diu un activista anticorrupció–, perquè la nostra gent s'està morint". Penso en Ievhèn Hulevitx, un editor i crític literari convertit en soldat de primera línia que vaig conèixer el desembre passat a Lviv quan es recuperava de les ferides que tenia. Va ser assassinat en acció unes setmanes més tard, sembla que prop de Bakhmut.

Una pregunta crucial en qualsevol guerra és: "Amb quin bàndol va el temps?" El 1942, per exemple, el temps anava clarament amb els aliats anti-Hitler. Però en aquesta guerra pot ser que el temps vagi amb Vladímir Putin. Hi ha una forta sospita que Putin també ho pensa. Si la Xina els enviés armes, augmentaria encara més les seves possibilitats.

D'aquí ve el constant èmfasi ucraïnès en la rapidesa i la urgència. A la Conferència de Seguretat de Munic, el canceller alemany, Olaf Scholz, va elogiar la seva pròpia precaució dient: "Sorgfalt vor Schnellschuss" (que, aproximadament, vol dir que més val anar amb compte que actuar amb precipitació). Un bon lema per a temps de pau, però en la guerra la lentitud que en resulta afavoreix Putin. Per tant, a Occident hem de començar a igualar la velocitat d'Ucraïna. Hem d'aconseguir fer arribar més munició i armes més ràpidament als llocs on les necessita el general Zaluzhni, i augmentar l’ajuda financera per mantenir el sistema sanitari, les escoles, l'habitatge i el pressupost general d'Ucraïna, molt debilitats. Les existències d'armes i munició dels exèrcits occidentals estan gairebé esgotades; això demostra fins a quin punt hem abaixat la guàrdia durant el que jo anomeno el període post-Mur (és a dir, després de la caiguda del Mur, el 9 de novembre de 1989), que, com explico a Homelands, el meu nou llibre sobre l'Europa contemporània, va acabar el 24 de febrer del 2022. Però a Munic vaig sentir representants de la indústria de defensa europea dient que podrien augmentar ràpidament la producció si els líders polítics reduïssin la burocràcia i el proteccionisme nacional que encara llasten aquest sector.

No obstant això, Occident també ha de tenir clar com es poden utilitzar aquestes armes. La clau aquí és Crimea. En aquests moments, els russos, que avancen al Donbass, tenen la iniciativa estratègica, però els ucraïnesos preparen una gran contraofensiva aquesta primavera amb brigades noves equipades i entrenades per Occident. No és cap secret que una de les opcions seria empènyer cap al sud des de la ciutat de Zaporíjia, cap al mar d'Azov. Si aquesta tàctica funcionés, portaria els soldats ucraïnesos als confins de Crimea.

Gairebé tots els ucraïnesos que he conegut diuen que s’hauria de recuperar Crimea. Ho justifiquen amb diversos tipus d’arguments: morals ("Ha mort massa gent", em va dir a Lviv el Ievhèn, que creu que per aquest motiu no es pot deixar d’intentar); legals (es tracta de territori sobirà d'Ucraïna); polítics (les enquestes suggereixen que l'opinió pública ucraïnesa no perdonaria cap polític ucraïnès que renunciés a Crimea), i culturals ("Renunciar a Crimea és renunciar als tàtars de Crimea", em va dir Tamila Taixeva, cap d'una oficina dedicada a Crimea que el president Zelenski ha col·locat al cor del barri governamental de Kíiv.) Però també hi ha motius estratègics, tant a llarg com a curt termini.

A llarg termini, diuen que Ucraïna mai podria estar tranquil·la amb les forces russes patrullant per Crimea. A curt termini, els ucraïnesos argumenten que Crimea és l'únic que realment els importa a la majoria dels russos, molt més que el Donbass. Així, només l’amenaça d’entrar a la península, mentre utilitzen els míssils de llarg abast per enderrocar el pont de Kertx, el vital enllaç entre Crimea i Rússia, pot forçar Moscou a seure a negociar seriosament. El cap de la intel·ligència militar d'Ucraïna, Kirilo Budànov, assegut al seu fosc despatx, amb sacs de sorra a les finestres i pintures a l'oli estridents a la paret, em va oferir una versió especialment gràfica d'aquest raonament, mentre em mostrava la tàctica geogràfica amb un mapa de Google Earth Pro projectat en una pantalla gegant a la paret. No obstant, diversos generals jubilats dels Estats Units, inclòs Wesley Clark, avalen una versió més continguda d'aquest posicionament, i tenen una lògica estratègica. Per canviar el rumb de la guerra, el que cal fer és forçar Putin a seure a la taula de negociacions.

Però tot comporta un gran risc. La majoria dels responsables polítics d'Occident, tot i que públicament parlen de la "integritat territorial" i repeteixen com lloros que "és decisió dels ucraïnesos", en privat pensen que Ucraïna hauria d'aturar-se a Crimea. El seu punt de partida analític és el mateix que fa que els ucraïnesos vulguin recuperar el territori: Crimea és el que realment li importa a Rússia. Per tant, temen que Putin pugui escalar el conflicte com a resposta, potser fins i tot recorrent a una arma nuclear tàctica (una perspectiva que Budànov descarta de totes totes, i m’assegura despreocupadament que la intel·ligència dels Estats Units tampoc s'ho creu). Aquest és un dels motius pels quals els Estats Units encara no han donat a Ucraïna els míssils i avions de llarg abast que podrien aïllar Crimea de Rússia.

Tot i que aquesta no és una guerra entre l'OTAN i Rússia, i els líders occidentals estan decidits a fer que no ho sigui, la teatral visita de Biden dilluns a Kíiv mostra fins a quin punt està en joc la credibilitat d'Occident a Ucraïna. Fa un any, gairebé ningú fora d'Ucraïna pensava que pogués convertir-se en membre de l'OTAN, i França i Alemanya es van oposar fins i tot a acceptar el país com a candidat a la UE. Ucraïna és ara un candidat acceptat per ser membre de la UE. A Munic també vaig notar un suport creixent perquè s’adhereixi a l'OTAN.

Caldrà, però, molt de temps per convèncer els 30 membres de l'OTAN, inclòs el líder hongarès i aliat de Putin, Viktor Orbán, i el dictador turc, Recep Tayyip Erdogan. Però Ucraïna ara necessita seguretat. Més enllà de tota la resta, sense seguretat hi haurà poca inversió estrangera amb cara i ulls. Per això, a Munic, el general David Petraeus va defensar que Ucraïna rebés garanties de seguretat provisional per part d'un grup d'estats membres de l'OTAN liderat pels Estats Units. Sens dubte, així és com ha de ser. L'única manera d'arribar a una Ucraïna forta, lliure i pròspera és que potències europees com la Gran Bretanya, Polònia, Alemanya i França s'uneixin als Estats Units per pavimentar el camí entre el final de les hostilitats i l'eventual adhesió plena del país a les dues institucions claus d'Occident. De la mateixa manera, només aquest compromís donaria a Occident la posició i l’autoritat per animar en privat Ucraïna a acceptar les cessions doloroses que siguin necessàries, almenys de moment, per posar fi a la guerra aquest any amb una clara victòria ucraïnesa.

No hi ha camí sense riscos. Hi ha un risc si les forces ucraïneses amenacen Crimea i els països occidentals ofereixen a Ucraïna garanties de seguretat. Hi ha un risc si es permet que la guerra de desgast de Putin continuï l'any que ve, i és que Xi Jinping podria arribar a la conclusió que l'agressió armada dona fruits. Hem de tenir la saviesa i el coratge per reconèixer que, a la llarga, el segon risc és més gran. La por és mala consellera, deia el papa Joan Pau II, i el missatge a Occident, no només dels ucraïnesos sinó dels líders del Bàltic i de l'Europa de l'Est que coneixen millor Rússia, és: "No tingueu por!" Com hem vist un altre cop en el seu discurs de l'estat de la nació aquest dimarts, Putin intenta intimidar-nos. No deixem que se’n surti.

stats