Ariadna i el paisatge
Diu Guillem Frontera que el paisatge és una de les pàgines més expressives on podem llegir la nostra història, perquè és el relat que condensa la realitat física, l’acció humana sobre el medi i la memòria col·lectiva que desxifra els escenaris que acabaran esdevenint aquest paisatge: “El paisatge, ja ho sabeu, té tant a veure amb la geografia com amb la història. De fet, és l'agent que transforma en història la geografia d'un país.”
A Mallorca, a més de component essencial de la identitat autòctona, el paisatge és matèria primera de la principalíssima indústria del país, cosa que ha acabat provocant doloroses contradiccions. Una de les més paradigmàtiques és segurament la del Gorg Blau.
L’embassament artificial de tonalitats cataràctiques i contorns malgarbats va ser construït el 1972 per poder abastir la creixent demanda d’aigua de la capital, ja en forta expansió demogràfica a causa, precisament, del desenvolupament turístic.
Quan els meus joves alumnes –i els seus pares!– s’hi refereixen com “los lagos” i el visiten com a part del paisatge genuí de Mallorca, poc imaginen el que era pròpiament el Gorg Blau abans que la construcció de la gran infraestructura hidràulica el reduís a la trista categoria de topònim descontextualitzat.
Hauria de ser prescriptiva a tots els centres escolars de Mallorca la contemplació de la làmina que li dedicà l’Arxiduc al Die Balearen, on es pot apreciar la colpidora bellesa que el va fer tan famós abans de la seva irremissible destrucció. El 1839 ja l’havia descrit Pau Piferrer al volum dedicat a Mallorca de Recuerdos y bellezas de España i n’havia lloat la quietud i bellesa. Posteriorment, Miquel Costa i Llobera confegí en sonors octosíl·labs un vibrant poema homònim i, ja el 1911, Joaquim Mir va dissenyar el fastuós vitrall El gorg Blau, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya com una de les grans joies del Modernisme català.
La magnificència del barranc en aquest punt devia ser deliciosa. Les parets de fins a 300 metres d’alçària –les mateixes que un poc més a baix clouen sa Fosca– s’estrenyien en un congost profund i estret, on s’estancava l’aigua, gelada i blavíssima, abans de seguir el seu camí cap a la mar. L’estilitzat pontarró de pedra que salvava el torrent per donar continuïtat a l’heroic camí vell de Sóller a Lluc hi afegia el contrapunt humanitzat. Precisament, aquesta exquisida conjunció entre la natura més salvatge i l’equilibrada acció humana és un dels principals valors que va destacar la declaració de la Serra com a Patrimoni de la Humanitat.
Pels seus valors excepcionals, l’indret va ser reiteradament lloat i recomanat, i reproduït en guies turístiques i targetes postals. La seva singularitat, però, no el va salvar de l’anihilació. La peremptòria demanda d’infraestructures derivada del creixement econòmic el va esclafar, ara fa 50 anys, sota un pantà malambrós i enterbolit, que els més joves no saben distingir d’un llac natural.
Qui havia de dir a Bartomeu Amengual, Miquel dels Sants Oliver o Enric Alzamora –pròcers impulsors de l’incipient turisme illenc a la primeria del segle XX– que la modernització que proposaven per millorar l’accés al paisatge per a la seva contemplació, l’acabaria destruint? També s’hi refereix Guillem Frontera: “L'aventura turística de Mallorca, sense oblidar-ne els aspectes positius, faria avergonyir aquells que primer la conceberen i la impulsaren”. Pobres...
La tràgica metàfora del Gorg Blau no és un cas aïllat, però, i serveix per explicar altres fets més recents. Com la línia de costa del Trenc, que des de 1956 ha patit un dràstica reculada de fins a 26 metres en alguns indrets. L’extraordinari retrocés d’una de les parts del nostre litoral més publicitada i cobejada és provocat també per la construcció d’infraestructures de fort impacte. En aquest cas recreatives: els dics del port esportiu de sa Ràpita. Torna a ser paradoxal que la demanda d’amarraments provocada per l’atracció d’un paisatge idíl·lic acabi comportant la construcció d’un club nàutic que acabarà destruint la platja que precisament atreu els navegants.
Massa paradoxes. De fet, tot el nostre model és un contrasentit. Les infraestructures turístiques –hotels, apartaments, parcs aquàtics, restaurants...–, les infraestructures logístiques requerides –ports, aeroports, autopistes, aparcaments...–, les infraestructures d’abastiment i drenatge derivades –polígons, centrals elèctriques, depuradores, abocadors...–, les infraestructures socials subsidiàries –sanitat, educació i habitatge per als treballadors del sector–... acaben arrasant el paisatge que els donava sentit.
I aquí som. Avançant cap al col·lapse i atrapats en una dramàtica paradoxa. Un laberint cada cop més estret. Quina Ariadna arromangada ens podria donar una mà?
