Arendt, racista? (I)

PalmaLa pensadora jueva Hannah Arendt intervé en una controvèrsia racista en el món de l’educació que afecta la població nord-americana de Little Rock, exposant el seu punt de vista a través de l’assaig titulat Reflexions sobre Little Rock (1959), recollit en el llibre En el present. Assaigs polítics (1943-1975). En aquest escrit, Arendt explica que la seva intervenció en el debat sobre la segregació dels joves escolars afroamericans parteix d’una fotografia publicada a la premsa en què es veu una nina negra patint l’assetjament de nins blancs, de camí cap a casa després de sortir de l’escola. Segons Arendt, aquests fets racistes són conseqüència de l’aplicació d’una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units que imposa la integració racial a les escoles en compliment de la catorzena esmena de la Constitució. La pensadora jueva es posa en el lloc de la mare de la nina negra per dir que si fos la mare “pensaria que la sentència fins i tot ha posat la meva filla en una situació més humiliant que la que patia abans”. Arendt critica que la sentència posa en risc la integritat emocional i psicològica de la menor per exposar-la a situacions indesitjables i males de suportar, i responsabilitza la família d’haver-la exposat públicament i obligat a fer un acte heroic anant a l’escola.

D’altra banda, Arendt també es posa en el punt de vista d’una mare blanca del sud per dir que intentaria evitar traslladar la batalla política als patis de les escoles i opinar que el govern no té cap dret a decidir sobre els companys d’aula, ni sobre l’educació dels fills, sense el consentiment dels pares. Està clar que Arendt seria una ferma defensora de la lliure elecció de centre i de les escoles segregades, i podria ser que també fos partidària de la implementació del pin parental. En qualsevol cas, Arendt no considera adequat forçar els membres d’un grup a acceptar els d’un grup diferent, fins al punt d’arribar a equiparar la integració imposada amb la segregació. Pensa que és més bo de suportar ser exclòs políticament que socialment, encara que sap que l’exclusió social té efectes negatius sobre l’orgull personal i el sentiment d’identitat natural. Hannah Arendt dubta de l’eficàcia de l’educació integradora per superar el racisme del sud, desconfia del poder de l’educació per transformar el món, i associa la utopia política i educativa a l’adoctrinament característic de les tiranies.

El dret polític a la igualtat

Arendt confronta el dret polític a la igualtat davant la llei, violada per les lleis segregacionistes, amb els hàbits i normes socials que determinen el tipus d’educació escolar. Considera que les mares no han d’utilitzar de manera instrumental els fills en la lluita social pel reconeixement dels drets polítics, entre els quals es troba el de la igualtat d’oportunitats, ni tampoc que les institucions públiques hagin d’imposar una igualtat social ni interferir en l’esfera privada, en la qual situa l’educació. És partidària de defensar els drets individualment, sense l’ajuda de les institucions, i posa en evidència els efectes negatius que ha tingut la decisió judicial en les famílies afectades, entre els quals destaca l’aparició de sentiments de ressentiment mutu, la consciència de ser una mesura gens eficaç i l’empitjorament generalitzat de la situació en el sud, mesurat per l’increment de les persones que han decidit seguir “la llei del carrer” i provocar aldarulls i actes de desobediència.

Arendt fonamenta la convicció que la igualtat racial en els àmbits econòmic, social i educatiu pot tenir efectes contraproduents en la convivència amb la idea que “com més penetra la igualtat en el teixit social i més iguals són els individus, més ofenen les diferències”. De fet, està convençuda que la discriminació social no es pot eliminar a través de les lleis, imposant la igualtat a la societat, ja que aquesta s’ha de restringir únicament a l’àmbit polític. Si fos per ella, els esforços governamentals haurien d’anar encaminats a garantir el dret als matrimonis interracials, com un dret humà bàsic i molt superior als drets d’un membre de la comunitat negra d’asseure’s onsevulla dins un autobús, entrar dins un hotel i anar a una escola integrada. En darrer terme, la posició mantinguda per Arendt es basa en una concepció més general favorable a l’aplicació dels principis liberals al funcionament social, segons els quals la societat en el seu conjunt funciona millor i és més democràtica quan es protegeix la pluralitat a través de la discriminació (o lliure associació), que a la vegada és bona i legítima perquè manté els grups cohesionats i units en la seva homogeneïtat. El govern té el deure de garantir que la discriminació es mantingui dins l’àmbit social i no afecti ni al polític ni al personal o familiar. Així, per Arendt, el govern no està legitimat a abolir la segregació racial, perquè atempta contra la llibertat. Sorprenentment, Arendt afirma que l’únic poder que té dret a combatre la discriminació social és l’església, com a comunitat.

Conflictes racials

El filòsof nord-americà Richard Bernstein exposa de manera molt resumida la seva versió sobre la posició d’Arendt en relació amb els conflictes racials a Little Rock al capítol titulat Racisme i segregació, inclòs en el llibre Per què llegir Hannah Arendt avui? (2018). Segons Bernstein, Arendt es mostra massa insensible i obtusa en relació amb la lluita pels drets civils dels afroamericans. Bernstein interpreta que l’oposició d’Arendt a la integració racial educativa està motivada per la fidelitat a algunes categories polítiques que estava treballant en aquell moment, juntament amb la convicció que el govern no té dret a intervenir en l’esfera social i forçar la integració en les escoles públiques a través de la prohibició de la discriminació, perquè entén que l’educació és una competència privada, de les famílies. També defensa la no intromissió del govern estatal en les competències del govern federal i el respecte per la divisió de poders. L’aplicació d’aquest argument legalista representa de facto un obstacle important per posar fi a la segregació racial als estats del sud, ja que descuida l’enorme patiment i la violència de la qual eren objecte els afroamericans, tampoc es mostra tolerant amb la necessitat d’autodefensa i rebel·lia en la seva lluita contra l’opressió blanca, i no té en compte que la població blanca del sud no té cap interès a posar fi al seu supremacisme.

Finalment, Arendt assumeix que s’ha equivocat i rectifica, però privadament, a través d’una carta breu escrita el 29 de juliol de 1965 dirigida a Ralph Ellison, un conegut escriptor afroamericà. Arendt confessa que la lectura d’una entrevista a Ellison, publicada en el llibre de Robert Penn Warren Qui parla pels negres? (1965), la fa canviar de parer. Arendt es lamenta de no haver entès que l’exposició dels infants a la discriminació és una forma de sacrifici i iniciació que els ajuda a aprendre a conviure amb la violència diària, sistèmica i estructural, intrínseca a la complexitat de la situació supremacista blanca. Ellison fa veure a Arendt que la distinció entre vida pública i privada per interpretar els esdeveniments de Little Rock no té sentit, perquè les famílies negres no poden diferenciar-les a causa que la vida pública és inaccessible a la seva experiència.