El repte d'integrar Rússia

Després de la Guerra Freda, la globalització es va accelerar. Thomas Friedman va observar que mai s'havien enfrontat en una guerra dos països amb un local de la franquícia McDonald's en funcionament. Això el va portar a formular l'anomenada Teoria dels Arcs Daurats de Prevenció de Conflictes: quan un país assoleix un cert nivell de desenvolupament econòmic –en què la classe mitjana és prou gran perquè hi hagi un McDonald’s–, els seus habitants perden interès per anar a la guerra. Segons aquesta lògica, la clau per a la pau radica en el desenvolupament econòmic i la interconnexió.

No va passar gaire temps abans que Rússia refutés a la pràctica aquesta teoria, primer amb la invasió a Geòrgia el 2008 i de nou amb la invasió a Ucraïna el 2014. Ara ha posat en marxa una campanya militar total que pretén conquerir Ucraïna i retornar les seves terres i habitants a la “Mare Rússia”. Sembla evident, doncs, que els vincles econòmics per si sols no són suficients per preservar la pau.

Molts veuen avui el compromís econòmic com una càrrega. Al cap i a la fi, països com Alemanya i Itàlia, fortament dependents de l'energia russa, són pràcticament ostatges del militarisme del Kremlin. L'ordre del dia és tallar vincles comercials i econòmics amb Rússia, que ja no és un "país McDonald's": la companyia va anunciar al març que tancaria els 850 locals de la seva franquícia en territori rus.

Friedman no va ser el primer a suggerir que les relacions econòmiques i comercials tenen un efecte pacificador en les relacions internacionals. Montesquieu va plantejar que “l'efecte natural del comerç és disposar-nos per a la pau”. Thomas Paine va anar més enllà: “Si es permetés que el comerç actués amb l'amplitud universal de la qual és capaç, extirparia el sistema bèl·lic”. Al segle XIX, el polític i industrial britànic Richard Cobden va promoure el lliure comerç sobre la base que crearia "la tendència d'unir la humanitat amb els llaços de la pau”.

Aquests arguments no només es basen en la idea que els països tenen un interès econòmic per mantenir els llaços comercials que han establert. Més aviat, la teoria il·lustrada del doux commerce (comerç amable) sostenia que el comerç té un efecte civilitzador en la societat, ja que depèn de les interaccions socials amb gent diversa, així com dels principis d'equitat i reciprocitat.

La teoria del doux commerce ha tingut multitud de crítics; no hi havia res d'“amable” en el tràfic d'esclaus, o en les potències colonials que arrabassaven a les seves colònies les primeres matèries per manufacturar-les a la metròpolis. Però tampoc podem ignorar que avui és essencialment impensable una guerra entre els membres de la Unió Europea, inclosos els vuit països de l'Europa central i de l'est que s'hi van unir després de la fi de la Guerra Freda.

Per què Rússia no respon a aquest patró? La resposta podria trobar-se en la seva exclusió política.

Després de la caiguda de la Unió Soviètica, es va oferir als exmembres del Pacte de Varsòvia no només paquets de comerç, sinó una gran quantitat d'oportunitats per connectar-se a xarxes europees d'entitats normatives, jutges, legisladors i organitzacions de la societat civil, fins i tot abans de convertir-se en candidats a la Unió Europea. Aquells sense perspectives d'unir-se a la UE es van unir a l'OTAN, i es va generar així una certa integració militar i un sentit de pertinença al club occidental.

En el cas de Rússia no va ser així. El 2000, Vladímir Putin va proposar a Bill Clinton que Rússia s'unís a l'OTAN, però mai es van fer passos en aquesta direcció. Si hagués succeït, haurien canviat radicalment els incentius geopolítics del país, tot i que l'OTAN també hauria canviat significativament.

En qualsevol cas, aquesta oportunitat es va perdre. La guerra de Putin a Ucraïna ha ressuscitat i enfortit l'OTAN com una aliança antirussa, i és probable que Finlàndia i Suècia es converteixin en membres. Encara més, la UE ha concedit a Ucraïna i Moldàvia estatus de candidats, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha proposat una mena de Pla Marshall per a Ucraïna per tal de facilitar la ràpida reconstrucció del país un cop acabada la guerra.

En definitiva, la guerra de Putin ha unit Occident. Ara la tasca serà mantenir aquesta unitat prou temps perquè Putin pateixi unes pèrdues tan grans a causa de la seva agressió que el dissuadeixin permanentment de continuar intentant ampliar les fronteres de Rússia per la força.

Però a l'horitzó hi ha un repte fins i tot encara més gran. Occident mai tindrà relacions realment pacífiques amb Rússia sense un grau important d'integració econòmica, política i social.

En conseqüència, els estrategs occidentals no només haurien d'estar pensant com derrotar i dissuadir Rússia (i reconstruir Ucraïna), sinó també com anar desfent les sancions i crear incentius perquè una nova generació de líders russos desenvolupi relacions polítiques i econòmiques amb Occident. Al cap i a la fi, la combinació de compromisos polítics i econòmics va ser crucial per a l'èxit del Pla Marshall a Europa Occidental i la reintegració del Japó a l'economia global després de la Segona Guerra Mundial.

Amb la Xina cal aplicar-hi una lògica semblant. Molts comentaristes van condemnar Donald Trump quan va retirar els Estats Units de l'Acord Estratègic Transpacífic de Cooperació Econòmica (TPP), un bloc comercial que inclou 12 països de la conca del Pacífic i que exclou la Xina. Segons la seva opinió, el TPP era essencial per millorar la influència estatunidenca en una regió d'una importància cabdal, al mateix temps que reduïa la de la Xina.

Però, malgrat que la mesura de Trump era lluny de ser prudent, aïllar la Xina és una mala idea. Fer-ho enforteix els partidaris de la línia dura del govern xinès i augmenta els incentius perquè la Xina es comporti com un antagonista, o fins i tot un agressor. En canvi, els Estats Units s'haurien d'unir al Tractat Integral i Progressiu d'Associació Transpacífic (el successor del TPP) i donar suport a la inclusió de la Xina.

L'efecte del doux commerce depèn de la inclusió econòmica i política. Aquest és el gran desafiament del món actual i, certament, no es pot aconseguir de la nit al dia. Però a mesura que busquem l'imperatiu a curt termini de posar fi a l'agressió de Rússia, també hem de dissenyar una estratègia de més llarg termini per construir un món on regnin la pau i la prosperitat.

Copyright Project Syndicate