Ara ja ho sabem

El 7 de juny del 1905 Noruega va decidir separar-se de Suècia. Eren un regne i dues nacions amb Parlaments i polítiques independents, excepte en política exterior. A l’agost es va fer un referèndum per ratificar la separació. Suècia va demanar una resposta de la ciutadania superior al 85%. La votació va donar una voluntat de separar-se del 99%. A l’octubre, el rei de Suècia i Noruega, Òscar II, va acceptar la independència de Noruega.

El 1906, Santiago Ramón y Cajal va anar a Suècia. Li havien concedit el premi Nobel de medicina. Va preguntar les raons de la separació amistosa. La independència i la guerra de Cuba eren recents, 1898. Un polític suec l’hi va explicar i Ramón y Cajal ho va recollir a les seves memòries: “El amable interlocutor, en lugar de deplorar amargamente el hecho, limitóse a contestar con la sonrisa en los labios: «Tontos hubiésemos sido si por mantener por la fuerza nuestra unión hubiésemos desnivelado nuestro presupuesto y suspendido la campaña emprendida en pro de la cultura y contra el alcoholismo» ”... Algú va comentar: “Qué raros son estos suecos …”

En els darrers cinc anys a Catalunya hem après que Espanya no és Suècia. Ara ja ho sabem... El valor més important de la nació espanyola és la integritat territorial. Qui ho sap, però potser això té a veure amb el record històric que hem perdut totes les nostres colònies i fins i tot part del territori ibèric, Portugal i el Rosselló, per la derrota militar, amb l’única excepció de Guinea Equatorial.

Desqualificar els que confiaven que la independència es podia fer sense risc, de la llei a la llei, és avui injust, perquè Noruega amb Suècia el 1905 i Islàndia amb Dinamarca el 1944 ho varen fer. L’error va ser no saber què era capaç de fer la contrapart i tancar els ulls sobre un fet clau: la meitat dels catalans no hi donaven suport explícitament.

Diu Einstein: “És bogeria fer la mateixa cosa una i altra vegada esperant obtenir resultats diferents. Si volem resultats diferents, no fem sempre el mateix”.

No es tracta d’enfrontar uns ciutadans contra els altres, unionistes contra independentistes o apressats contra pacients. Es tracta de decidir què fer sabent que l’objectiu és lluny. Sempre ho ha estat, malgrat els miratges que feien creure que era a prop.

Hi ha un 50% de la població que vol clarament la independència. Malgrat els errors de l’independentisme, aquest percentatge s’ha mantingut.

Hi ha un 20% de la població que sempre s’oposarà a la independència per motius ideològics, d’origen, del que perceben com el seu interès. Convèncer-los és impossible perquè les raons no són racionals, són lligades a sentiments i creences, tant o més que el 50% dels independentistes convençuts.

La resta, un 30%de la població, es decantarà en un sentit o altre en funció dels beneficis que percebin en una o altra alternativa. Es decantaran per la que demostri que el país funcionarà millor, que el govern serà més eficient. En el passat, la Mancomunitat de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch va ser un factor important per al creixement del catalanisme, malgrat que, com ells mateixos van dir, “la Mancomunitat com a personalitat ho és tot i com a poder és res”. La població va percebre les millores socials i econòmiques que en pocs anys es van mobilitzar.

Qui vulgui la independència de Catalunya ha de treballar sobre aquest 30% que farà decantar una majoria en la defensa o en l’oposició a la independència. La independència és lluny i trigarà. Demostrar-ho amb fets requereix temps.

La conseqüència és que s’ha de treballar per millorar el curt i el mitjà terminis. No té contraindicacions, tothom hi guanya. Té l’avantatge de ser clar i concret, impulsar els projectes Next Generation de la UE, millorar Rodalies... En part no depèn de nosaltres, però prioritzem-ho, demanem-ho sense parar...

Si s’accepta la hipòtesi, la conseqüència és que la col·laboració entre partits independentistes i no independentistes és necessària. Es tracta de fer millorar el país i no de parroquialismes. ERC i Junts han de comptar amb el PSC i els comuns per governar... sense que ningú renunciï a res del que cregui i vulgui.

El desacord entre Junts i ERC és conseqüència d’anteposar els interessos de partit als de país... És curiós constatar com ERC i Junts són absolutament complementaris i que poc que en són conscients. L’un sense l’altre són poca cosa. Els seus plantejaments són de curt termini perquè ni la taula de diàleg aportarà solucions –el PSOE té compromisos polítics a la resta d’Espanya– ni la confrontació amb l’Estat vist el desequilibri de forces tindrà resultats tangibles.

Un plantejament a llarg termini per millorar la societat i l’economia que demostri que la gestió des de Catalunya, amb la contribució forçosa del govern central, pot ser superior i més convenient que la que es faci des del govern central de manera autista, és un plantejament que no té alternativa.

Hi haurà decisions que no afavoriran Catalunya, seran injustes o injustificades: ha passat i tornarà a passar... perquè és cert que una part de l’Estat i dels espanyols estan enfrontats amb Catalunya. No hi perdem temps. Treballar sobre el que és positiu aporta valor... i sobre el que és negatiu, frustració.