OPINIÓ
Opinió 27/11/2020

Aquí no sobra ningú

i
Joan Mesquida Sampol
3 min

Doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’AdministracióSabem, perquè ens ho diuen els informes oficials i les ONG, que hi ha una part important de la població de la nostra ciutat o poble que viu en la pobresa i que aquest grup de persones va creixent. Però, llevat que tinguem la mala sort de formar-ne part, en la nostra vida quotidiana gairebé no els veurem. No deixa de ser un fet curiós que, tot i augmentar el seu nombre, els pobres cada cop siguin menys visibles per a la gent que no ho és.

Algú dirà que això no és res massa nou i que, al cap i a la fi, de pobres sempre n’hi ha hagut i que és inevitable que sigui així. El talent de les persones, la sort i altres factors determinen que sorgeixin desigualtats socials que cada comunitat assumeix a la seva manera, atorgant a cada grup un rol concret. També els pobres han tingut el seu paper històricament dins l’ordre social establert i han pogut ser decisius en moments concrets, com ara quan un rei necessitava nodrir el seu exercit per declarar la guerra a un veí.

La importància dels pobres s’ha mantingut al llarg dels segles, també amb els estats liberals i democràtics. Els nous barris de les ciutats industrials del segle XIX no eren altra cosa que granges de mà d’obra de tot tipus i enllestida per omplir els tallers i les fàbriques. No hi solia haver feina per a tothom i això era bo per al nou sistema ja que, si hi havia un excedent de persones pobres, era fàcil garantir uns salaris baixos sense necessitat de fer grans esforços en la millora de les condicions laborals. Després de tot, els obrers eren un recurs barat i fàcilment reemplaçable.

'Aquí no sobra ningú' ben bé podria haver estat el lema del nou ordre sorgit de la Revolució Industrial. Al llarg del segle XX la situació canvia una mica. El sistema funciona tan bé que es produeix més del que es pot vendre i això provoca que no només es necessiti mà d’obra a bon preu, sinó també consumidors que donin sortida als productes que es fabriquen. La solució és fantàstica: com que consumidors i treballadors són els mateixos, ara ja no convé que aquests siguin massa pobres. No només no sobra ningú sinó que hem descobert el progrés –mot que ben aviat és idolatrat– i sentim que hem encertat el bon camí.

Però aquesta situació que sembla que no s’ha d’acabar mai ha començat a canviar en les darreres dècades. Els robots avui ja substitueixen els treballadors de coll blau a les fàbriques i ben aviat la intel·ligència artificial farà el mateix amb una bona part dels de coll blanc. La realitat és que cada vegada es necessiten menys persones per produir coses i això és un problema. Fins i tot les guerres ja no necessiten exercits nombrosos sinó pilots de drons i enginyers que dissenyin les anomenades armes letals autònomes, que funcionen sense intervenció humana directa. La situació és insòlita. Fins ara, a les nostres societats, fins i tot en les distopies imaginades per autors com Huxley o Orwell, tothom tenia una funció, per miserable que fos. No sobrava ningú. Però avui les coses no són tan clares.

Com dèiem al principi, encara que siguin poc visibles, hi ha al nostre voltant un excedent de persones que malviuen de manera precària, entre l’assistència social i l’economia submergida, en habitacions llogades dins habitatges degradats o, de vegades, ni això. La reversió de la seva exclusió és complicada, ja que difícilment substituiran un robot ni els reclutarà un exèrcit per anar a la guerra. I el seu nombre no deixa de créixer, tant per les crisis econòmiques internes com pels que s’hi afegeixen des de fora, arribant com a immigrants, il·legals o no.

Desgraciadament, el pitjor per a ells encara no havia arribat. L’aparent invisibilitat que protegia els pobres dins la seva misèria s'esvaeix amb el covid-19 i aquest col·lectiu passa a ser un problema de salut pública. No és casual que la major incidència de la malaltia es trobi en els barris on viuen aquestes persones, com va passar també a l'inici de l’estiu amb els jornalers del camp. Malauradament, però, no és l’únic col·lectiu que ha guanyat visibilitat amb la pandèmia. També n’ha guanyada un altre gairebé invisible fins ara, el dels milers d’ancians que viuen sols o en residències.

En aquest moment de caos sanitari, sembla que el sistema ens està enviant el missatge que no tots hi cabem, que alguna gent sobra. Ningú ho diu clarament, però el missatge comença a agafar forma. Un missatge que ni els malsons de Huxley o Orwell s’atreviren a plasmar. Alguna cosa de la nostra avançada i moderna civilització no acaba de funcionar bé i és ben hora que comencin a sonar les alarmes. Perquè, ni amb la pitjor de les pandèmies, cap persona hauria de poder ser declarada innecessària. Aquí no hauria de sobrar ningú.

stats