Aquesta melodia moderna
Crec que poques vegades he tingut la sensació tan forta de ser al lloc on havia de ser com el dia del concert d’Antònia Font a Inca. Fins i tot el menys gregari dels tarannàs havia de veure’s necessàriament interpel·lat per aquell esclat d’efervescència col·lectiva; per la voluntat unànime de fer que l’efemèride transcendís l’experiència musical per erigir-se com un fet veritablement extraordinari: la plasmació multitudinària i postpandèmica d’un enyor individual i col·lectiu. Als dos anys de pandèmia calia sumar-hi els nou anys d’absències antoniafontianes, per bé que algunes de les persones que hi havia al concert, com jo mateixa, havien esdevingut més fans del grup durant aquest lapse de silenci, esquivant la malenconia o l’enyorança dels qui havien descobert Antònia Font quan tocava i substituint-la per una forma de nostàlgia especialment poètica, que és la nostàlgia envers els concerts que no s’han viscut i que només s’han imaginat mentre de fons, al cotxe, sonava Calgary 88.
El concert d’Inca va agermanar els seguidors que ja ballaven les primeres cançons a les revetles d’estiu de fa vint anys i els admiradors fervorosos que fa vint anys eren massa joves per saber com s’escriu Juliette. Foren dues hores i mitja de concert en un ambient genuí, sa, alegre, d’encontres constants amb persones que també havien sabut detectar que, amb un orgull i una alegria inversament proporcional al dels veterans del Vietnam, un dia, amb una edat que els aproparia a la categoria de supervivents, podrien mirar-se als ulls com dient “jo també hi era”.
Al concert també s’hi varen veure infants amb pares que aquell dia decidien sembrar en els seus cors la llavor d’una futura nostàlgia, no ja només musical, sinó vital: el record emotiu d’aquell dia especial en què els grans els van dur a conèixer Antònia Font. I després, és clar, i com a símbol inconfusible de la nostra època, al concert hi havia els telèfons mòbils que gravaven altres telèfons mòbils gravant el concert, com en un curiós caleidoscopi modern que s’avançava a la pregunta “hi vas anar?” i que exclamava a l’estil 2.0 que sí, que s’hi va anar, i que el concert, de fet, va anar així com mostrava la pantalla, perquè la ironia del nostre temps és que veiem els directes a través de la pantalla mentre som al lloc on es produeixen.
Antònia Font va saber fer sentir especial el públic fonamentalment mallorquí que s’havia congregat a Inca per fer-los saber que no se’ls havia oblidat o que ja no se’ls oblidaria, mentre l’anomenat FOMO (Fear of Missing Out, que seria la por a perdre’ns alguna cosa) envaïa els qui s’havien hagut de perdre aquesta efemèride apoteòsica o bé s’havien hagut d’acontentar amb l’alternativa més breu i inevitablement descafeïnada del Primavera Sound. Alguns ens vàrem emocionar, en part per veure com d’altres s’emocionaven per raons que ens eren desconegudes. I és que hi ha cançons que són per a tota la vida, i la vida té més gràcia si sona aquesta melodia moderna que és Antònia Font.
Laura Gost és escriptora
