Apuntalar els poders
Fa la sensació —com ha suggerit David Miró en algun article— que la darrera crisi al Tribunal Constitucional, que va arribar a l'excés antidemocràtic d'impedir una votació al Senat, ha deixat una certa sensació de vertigen tant al PSOE com al PP. Van constatar que, si es deixaven endur per la xuleria, la caparrudesa i la testosterona (ingredients essencials de la política espanyola de tots els temps, el cerebro cojonudo que ja denunciava Unamuno), ells mateixos podien carregar-se el sistema polític i institucional vigent, el sistema que en diem del 78. Com que en viuen, d'aquest sistema, i com que la sola idea d'insinuar gosar poder pensar en una alternativa (la república federal) a l'actual model equival per a ells a afrontar un destí de caos, sembla que s'hagin volgut estalviar l'escena del galliner i tothom hagi acabat recollint fil. Al final, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha proposat, entre els dos membres que li corresponen al ple del TC, una magistrada progressista, María Luisa Segoviano, que el sector progressista ha acceptat en comptes de qui era el seu candidat, José Manuel Bandrés. A simple vista, això s'acosta a una solució negociada com la que se sol produir a les democràcies normals, en què la discrepància no es viu constantment com un afegitó de vinagre damunt la ferida mai tancada d'una guerra civil.
Tanmateix, la idea patrimonial de les institucions i els poders de l'Estat és als fonaments de la manera que es fa política a Madrid (que, com va encertar a dir la delirant Díaz Ayuso, és “Espanya dins d'Espanya”), i no desapareixerà. A la dreta (PP, sobretot, però també Vox, i fins i tot Ciutadans) aquesta concepció del que és públic com a cosa pròpia li ve, podríem dir, per genètica ideològica. El PSOE, d'altra banda, l'ha assumida com a norma fonamental del joc. Si no s'entén que els poders i les institucions són vedats, la titularitat dels quals s'ha de repartir d'acord amb els criteris fixats per qui sempre ha manat aquí, aleshores succeeix que la dreta, senzillament, s'aixeca de la taula de joc i se'n va. O dona una coça a la taula, i tot –tauler i fitxes– surt volant. Així és com funciona.
La màxima expressió de tot això deu ser el rei d'Espanya alertant al seu missatge nadalenc sobre la necessitat de no erosionar les institucions, quan ell mateix encapçala la més alta (el cap d'estat), i també la més decadent, desprestigiada i corrompuda. Quan Felip VI parla de la importància de no saltar-se la Constitució i de respectar les normes de l'estat de dret, com si no s'haguessin d'exigir explicacions a ell i a son pare per haver infringit el mateix que ell proclama, fa un exercici de cinisme equiparable al de l'emèrit quan afirmava que tots érem iguals davant de la justícia. Una justícia, també, patrimonialitzada i manipulada, que tirarà endavant amb una reforma de compromís que li permet no haver de fer cap reflexió a fons sobre el model d'estat. I és que les institucions i els poders, a Espanya, no poden ser reformats: si de cas, només apuntalats. Perquè no caiguin.
